Em sap molt de greu quan em desapareix algú d'alguna de les
xarxes socials amb les que acostumo a perdre el temps. M'agradaria
pensar que una possible causa fos que han llegit alguna de les meves
reflexions/bajanades i han optat intel·ligentment per abandonar el
vaixell a temps. Però sospito que en realitat, es van confondre de
perfil i em van agregar sense coneixem. Clar, de Pep's
Marcè ni ha un munt; i també calbs.
En
fi. Em sap greu.
En
tot cas, si has entrat en aquest bloc per equivocació i, mira que
bé, ets un estudiant de psicologia, psiquiatra o alguna de les
modalitats “modernes” amb la que ens volem guarir sense veure un
metge, benvingut. Espero que m’ajudis a esbrinar quin tipus
d'alienació mental tinc perquè jo em veig bé. A vegades m'agrada
sentir-me a contracorrent, però estic bé.
Ànim.
Continua llegint. Igual esbrines una nova malaltia mental com
d'aquestes inventades i passes a la Historia
com una línia petita més d’un totxo de 200000 fulles col·locat en
un prestatge d’una sorollosa però avorrida biblioteca
universitària i que ningú llegeix ni en època d'exàmens.
OLOR
A PEUS SUATS
Aquell
home estava fent una cura amb professionalitat, ensumant
tota l'estona una fortor de peus suats. Encara que estava acostumat a
diferents tipus de flaires, el primer que va fer va ser classificar la persona que tenia al davant com porca. Una sentència
impròpia si la fa un infermer i suau si prové d'un esser humà. Després,
es va preguntar com podia sobreviure una persona amb aquella fortor al damunt.
El pacient sols tenia una cama. Per tant, les opcions sobre l'origen de
l'olor eren poques. Vaig fer una comprovació i em
vaig adonar que aquella olor era meva.
Collons. No
hem de jutjar els altres si a casa no ho tenim tot net. D'acord
tothom amb això o ho he de repetir?
Doncs
au.