El concert dels Maiden.

Després d'uns anys -bastants- he tornat a viure un concert de heavy. Un estil musical que s'identifica bastant amb la meva adolescència. Aquell temps on no tenia res clar i que sempre semblava que m'havia deixat de fer alguna cosa. Temps d'hormones alterades, cap "apardalat" i on semblava que no havia de créixer mai. La colla d'amics teníem per entreteniment comprar vinils i reunir-nos per escoltar-los tot fent les pertinents critiques musicals. I no sempre estàvem d'acord...

El cas és que encara n'escolto de música -de tot so definit amb aquesta categoria: música- i continuo tenint la suficient capacitat per diferenciar el que, segons el meu parer, té qualitat i el que no. El que és un producte prefabricat i el que no.

Els Maiden tenen qualitat. La tenien els 80 i ara. El que he vist avui -parlo del concert al Sant Jordi del 27 de maig-, a diferència de quan els vaig veure per primer cop a principis dels 80, és que ja son professionals. Ho tenen tot controlat. Es mouen per l'escenari com casa seva. Són com aquell funcionari que sap fer la seva feina de memòria i treballa àgil, ràpid i amb convicció. Viuen d'això i de vendre moltes samarretes -no vaig veure ninguna com la meva- clauers, rellotges, cervesa...Quin negoci noi!

Vaig veure famílies senceres al Sant Jordi. Pares, mares, fills, potser avis, més genere masculí que femení, gent vestida com si estiguéssim en una maquina del temps i fóssim als 70/80. I sobretot, emotius retrobaments de col·legues heavys... tot molt bonic. 

Com que soc un sensible vaig cercar il·lusionat per les grades antics col·legues que, evident, no hi eren.

Primer van actuar els Antrhax que van sonar tot lo malament que podien sonar. Totes les cançons, menys la ultima, absolutament horroroses dintre d'una baralla de so on no era possible distingir instruments, notes, ni res que s'assemblés.

Després, per fi, els Maiden a escena. En un primer moment vaig pensar que era jo que ja havia perdut la oïda però, en realitat, el so tampoc sonava. Hi havia una mica menys guirigall que abans, arribant a distingir-se amb facilitat quines cançons estaven tocant, però tot era brut.

Però que collons! Són els Maiden! Aquest era com un concert de retrobament i comiat entre ells i jo, no calia amargar-se.

El heavy -no tot- representava al meu entendre joventut, rebel·lia, oposició, lluita, implicació, estar a contracorrent. Voler canviar a millor. Ahir alguna cosa d'això vaig recordar, però el negoci es el negoci. Pel músics, on els diners, la fama i altres collonades que ho maten tot. I pels espectadors que, embrancats amb el dia a dia, tinguin una "bona posició social" o no, estan igualment embolcallats en aquest engany que ens fan viure.

Malgrat això, UP THE IRONS.

No en traurem un Oscar.

Començo per reconèixer obertament que soc un innocent i que m'empasso moltes mentides, ja siguin dites per mitjans oficials o pel boca a boca. Dit això, ja puc dir la meva.

Diuen que estem en una gran crisi. Certament, tot ho fa indicar, però qui té els diners continua tenint-ne. I no sembla gaire amoïnat si aquesta "crisi" la paguem nosaltres. Sobretot en el vessant moral, perquè en l'aspecte econòmic som considerats "residuals" -per no dir una paraulota- doncs com a simples usuaris d'almoines de diners, no comptem per a rés (i com si ens volguéssim extingir tots demà mateix). 

Som responsables de deixar-nos entabanar i permetre a uns pocs oferir una societat injusta com l'única solució a la convivència humana. Deixem estendre la por, la resignació, la injustícia, les desigualtats... ens estan empobrint en un món on ens fan necessitar diners per viure i créixer socialment. Barrejant símbols com si fos això el més important, ocultant veritats i despistant de forma que semblem nosaltres el problema. 

Som responsables de permetre una democràcia que funciona al servei d'uns pocs, permeten que surtin escollits uns polítics que, en la seva majoria més mediàtica, no sabem a qui serveixen.

Saben que ho sabem. Saben que guanyaran. Saben que enlloc de plantar-nos, anirem passant els dies, acceptant que s'esgoti la prestació d'atur. Acceptant que hi hagi gent que ho perd tot. No els importa.

I a nosaltres? No ens importa deixar aquesta esclavitud als nostres fills? Cóm podem deixar-nos anar així, acceptant aquest tracte com a qui li prenen la cartera, li agafen els diners, li tornen a deixar a lloc i no se'n adona mai? Per què continuem actuant com si l'enemic nostre fóssim nosaltres? 

Tinc l'estranya sensació de tenir el paper d'extra dins una gran pel·lícula èpica. Omplim escena darrere les "batalles importants" dels protagonistes. De moment, el rodatge de la pel·lícula no em sembla gaire esperançador. No en traurem un Oscar. 

2 de maig.

Avui és dos de maig. Ho afirmo perquè així ho diu el calendari, la portada del diari i la pantalla del meu mòbil. Però ja està, rés a dir, és una franja de temps inventada per gent amb poca feina amb la finalitat de tenir controlat i ordenat el temps com en un prestatge (i així poder consultar el moment de la història que vivim, si per casualitat això importa). 

Buf.

El dos de maig és un dia que recordo perquè s'hi van casar els meus avis paterns ja fa unes fraccions de temps enrere (els experts en diuen anys).

"El dos de maig ens vam casar el teu avi i jo", em deia l'avia Pepita. 

Eren temps on la meva ment s'estava formant -millor dit, deformant- i la informació entrava i sortia del meu cap molt depresa. A casa escoltàvem els "Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós" a Radio Nacional de España, motiu pel qual em semblava que tots els dos de maig estaven sempre plens de francesos invasors. 

Així que, devia jo tenir uns 9 anys quan, en els lavabos del "Liceo Pratense", li vaig dir a un company de classe que els meus avis s'havien casat el 2 de maig, dia de l'alçament contra els francesos. "Si que deben ser viejos tus abuelos" Em va dir. I va marxar cames ajudeu-me. 

Notis que, en aquella època, els comentaris entre nens, professors, ràdios, etc. no eren en català. No, no vull ser pesat, soc molt conscient que les llengües s'han convertit en eines polítiques, l'únic que vull fer notar és que, si en algun moment algú ha volgut fer-me independentista, és en aquells moments de negació del que jo podia sentir en parlar català. El negar i prohibir dona ales als extrems.

Torno. El cas és que aquell company de classe, molt més posat en història que jo, va deixar de ajuntar-se amb mi. I que quan a casa vaig resoldre el tema anys de diferència entre el casori i l'aixecament contra els francesos, em va venir una vergonya que ara encara recordo.

De totes maneres, si allò va marcar la nostra amistat, bon vent i barca nova (cregut). Un bon amic no fot el camp...