Número

Atrafegat com anava, aquell home era incapaç de atendre tots els seus compromisos. Sense fer-ho expressament -en aquell temps encara no era mala persona-, era capaç de dominar amb facilitat un complicat mecanisme que podria anomenar-se "Oblidar i recordar massa tard".

Dins el seu cervell tot era susceptible de ser oblidat, en especial, qualsevol de les coses importants -dintre del barem de la relativitat que tenen totes aquestes coses- que ocupaven i animaven els minuts, potser hores, de la seva vida.

Els dies s'esmunyien tant ràpidament que sovint l'envaïa la sensació que el temps era un ésser real a qui li agradava anar pel seu propi compte.

L'home es preguntava per a què coi tenia que anar tant de pressa. No es podien fer les coses amb serenor? L'esperaven en algun lloc que era apunt de fer-se fonedís? Anava per la vida a tota pastilla de forma que, quan acabés el que estava fent, ja podia  plegar i morir?

Va ser en una breu aturada obligatòria -no ho vulgueu saber- quan se'n va adonar: li faltava un número (un bull també). Com en un joc, va començar a repassar la llista numèrica mentalment. 1, 2, 3...Ep! Li faltava un!

Va, torna-hi, 1, 2, 3...Buf!

Neguitós per tal tonteria, va començar a dir-los en veu alta. Resultat: continuava faltant un número. No tenia cap dubte que se'ls sabia però, en arribar a un punt, silenci. Un espai buit enlloc d'un número!

Per la nit, abans d'anar a dormir, va prendre dos gots d'aigua ben plens, doncs va escoltar per la ràdio que allò feia funcionar el cervell. Esperançat, es va adormir.

En despertar, primer va tenir que atendre les necessitats fisiològiques del seu cos i fer un llarg pipi. 

Desprès, com si d'una aparició es tractés, va recordar el 21: l'hora que havia quedat per anar a sopar...

Quin xasco. Sort que no hi tenia masses ganes d'anar-hi.

Quin riure de pensar que potser el van esperar massa.

Bé home, bé.

Avui he vist de lluny una paradeta davant del SOC -un lloc que puc definir com entranyable- i m'he quedat amb les ganes de saber que era. Però, això si, hi tenien posada una gran senyera, cosa totalment impensable en el "nostre" Prat de Llobregat i més davant de la gran casa del aturat (perquè cada cop som més).  

Per ser el lloc que era, dubto que fos una campanya independentista. En tot cas, demanar firmes. Bé, sort que no hi he passat, perquè cada dia hi veig menys i em costa molt posar la meva signatura en un requadret d'un gran full A4.

Doncs hi tinc una mena d'angunia amb la utilització dels símbols -qui ho diria-, siguin de l'orientació que siguin. Es fàcil saber perquè: són una eina per fer de la nostra vida una distracció i, per tant, facilitar la seva gran tasca de viure com uns reis gracies a nosaltres.

Aquí no es salva ningú. Com pot ser que agressions feixistes no es condemnin? Com es possible que algú es guanyi la vida dient que els de la Via son un animals de gla? Que qualifiquin d'intolerable un informatius per adolescents quan ells s'afarten de dir i pregonar el contrari? O que facin córrer que l'exercit està al aguait? Que tirin merda directament a la cara i la justícia no faci res?

Com pot ser que siguin tant dolents i nosaltres tant ingenus? Fins i tot, referències a bombardejos!

No crec amb allò dels bons i els dolents. Massa soroll. Massa evident. Masses insults sense resposta ni una espurna de perdó. No em crec aquesta posada en escena. 

Ens foten pel costat de les emocions i, mentre tant, continuo sense feina.

Quina poca feina...NO, QUINA POCA VERGONYA.

Clar.

Perdoneu, però ho he de dir.

Ell títol és una de les meves comèdies habituals perquè, en realitat, cada cop ho tinc més fosc. Sento com una amargor que em puja per la faringe; una bola ardent que no sembla voler sortir, doncs la seva tasca principal és estar allà, donant pel sac. 

Amb 51 anys (i una calba que avança amb força i em recorda la fatídica desforestació del Amazones) cada cop tinc més clar que no treballaré més en ma vida. No soc optimista i no ho porto bé. Em fa ràbia pensar que no puc treballar, tot i sentir-me jove.

Que podria i no podré. Que faig tard i el temps passa igual que aquell convidat desconegut a qui ningú ha convidat. Quin mal he fet per sentir-me jubilat a la força i sense jubilació?

Soc injust amb la molta gent bona que he conegut -això no va per vosaltres- però em penedeixo d'haver estudiat infermeria. Vaig escollir aquesta professió pensant en la seva basant més humana, implicada i altruista. Passerell! M'he trobat amb competència (de la dolenta, de la que pica directe a l'espinada), incomprensió, nul·la o poca vocació, egoisme, enveges... Les mateixes coses que governen tots els llocs; amb apunt important, als nostres pacients els interessa la nostra part humana i professional. 

En aquest coi de món, guanyar calers és important, però penso que ho és més sentir-se viu i voler canviar aquesta dinàmica materialista que ens converteix en consumidors sense sentit.

Què puc pensar d'empresaris aprenents de filosof i de gent més preocupada pels números que per les persones que cuida o treballen per ell? Si això hi sumo el meu ridícul "si molesto m'aparto", ja he begut oli.

Conclusió: Entre el pati, els polítics i jo, ja puc oblidar-me de treballar aquí, a Bèlgica o a Normandia. No tinc feina ni d'idiota. Com per pensar en Vies estic!

I si busco un poble abandonat i m'abandono allà?