Els avis.

La meva avia paterna -tot un caràcter- utilitzava sovint una anècdota per fer patir el marit que, coses de les famílies, era el meu avi patern. L'avia, quan tenia prou auditori, semblava gaudir amb la narració d'una anècdota protagonitzada pel seu estimat company (perquè estimar-se, s'estimàven). Una història que, sincerament, signaria jo mateix, dons desgrana un tipus d'humor amb el que m'hi identifico plenament (cert que a cops arriba a ser tant fi que no es compren o molesta; però tranquils, no me'n adono).

Resulta que un bon dia el meu avi, ferroviari de professió, va decidir ser un emprenedor i va obrir al magatzem de casa seva un petit negoci. La idea era bona, dons la població era bàsicament pagesa. Era un espai -que modern queda, eh?- on s'hi venia tant abonament per les plantes com alfals pels animals. Com és lògic pensar, d'entre tant de menjar natural, un bon dia es va deixar veure una serp que, pel que explicava una venjativa -quina explicació sinó!- avia, devia tenir unes mides que estaven fora de qualsevol cinta mètrica existent. Davant de la cridòria general i les corredisses, el meu avi -que a mida que l'avia avançava en el relat  l'allunyava més- va exclamar:

- Si hagés aquí un home, la mataria!

Nitu, entre tu i jo, això és boníssim! Què de la broma que ets! T'estimo.

Els avis materns eren pagesos. El meu avi devia haver treballat molt el camp perquè sempre deia que calia vendre's la terra. Tota. Per a ell, no tenia valor. Així que va poder, es va vendre tots els camps per quatre duros. Si sabés els calers que han guanyat qui va comprar i especular amb aquella terra del dimoni...

Un dels molts records que tinc de la casa familiar dels meus avis materns, era la figura d'un nen Jesús semblant a un sant Pancràs, que tenien en un lloc preeminent del rebost. Allò devia ser molt antic i li tenia respecte (penseu que jo devia tenir menys de 10 anys).
També recordo animals amb pell i sense cap sobre els fogons de la cuina, dons els avis sempre havien fet matança i, el dinar, era ben fresc. Jo recordo conills i gallines sobre els fogons; però hi va haver un temps on fien la matança del porc, amb els pertinents pernils i embotits casolans.

El Prat igualet que ara.

El misteri del carrer maleït.

Crec que puc assegurar que he voltat per tots els carrers i racons del meu poble. No es tracta d'una habilitat especial, mes aviat que fa un munt d'anys que hi visc. També, perquè recordo les meves tardes d'adolescent passejant amb els amics sense rumb -ni un duro a la butxaca- per tot arreu.

Però és ben curiosa la meva relació amb una part del carrer Jaume Casanovas, un cop passat l'ambulatori, i quasi arribant al Onze de Setembre. Allà, sempre que hi he passat he notat una sensació estranya. Com si alguna energia negativa sortís dels portals d'aquells pisos que estan enfront de les Cases de la Seda. Com si en aquell lloc hi hagués una concentració de malifetes.  

Una trola? Casualitats? El cas és que ja rebutjo de passar-hi. M'explico:

Sempre que he caminat per aquell indret he tingut les experiències normals d'altres indrets, però concentrades. Allà m'han llençat un cigar encès des d'un bar i, lluny de demanar disculpes o fer-se l'orni, semblava que ho feien expresament. Un altre cop, des de la terrassa d'un altre bar, els clients cercaven gresca amb la gent que hi passava pel davant, tot dient bajanades.
En aquest mateix indret, un gos bordant i amb les meves cames com el seu destí, va sortir com un llamp sense que l'amo -per dir-li alguna cosa- de posat típic de "no fa res, es molt bo" li cridés l'atenció. 

Allà, un Sant Joan, em van tirar un petard des de un pis que, en esclatar, va donar tota l'aparença d'anar dirigit. També he trobat les típiques bicicletes que ocupen tota la vorera i esperen, amb aquella mirada tant absurda que posen quan tenen la bici entre les cames, que t'apartis.

Crec que n'hi ha més, però ja no les recordo. Es cert que això pot passar a qualsevol lloc del Prat, però allà, en aquells escassos 100 metres de vorera, m'han passat tots.
Només em falta treballar-hi i que m'acomiadin amb un "vostè no encaixa amb la filosofia del carrer i els seus fidels habitants".

Tinc raons per pensar que és un carrer maleït?

Dubtes existencials.

Qui té el valor de llegir regularment aquest blog sabrà que algunes vegades he volgut canviar el nom de "quinapocafeina" per un altre. Ara és un moment d'aquells però la motivació no és la mateixa.

No he pogut escriure aquest dos mesos per diferent raons. Una d'elles, que estava treballant. L'altra, perquè l'ordinador habitual va morir en acte de servei (es va apagar en les meves mans. Va fer un soroll llarg i ronc, i va morir).

Avui estic escrivint perquè ja no tinc feina. M'han fet fora. I això em fa pensar, cosa perillosa en un ésser humà com jo en particular, i en l'ésser humà en general.

Fent un repàs dels cops que m'han fet fora sense acabar el contracte, he arribat a la conclusió que han estat quatre. Tinc mala memòria però d'això me'n recordo.

La primera vegada que em van acomiadar d'una feina va ser dur - hi portava quasi 20 anys treballant- però com que els propietaris ens van fotre fora a TOTS, van vendre maquinaria i terrenys, i ens van pagar indemnització, dons au!

La segona vegada vaig marxar jo, tot xulo, creient fer un bon negoci, deixant una feina estable per anar a treballar temporalment a l'empresa pública. Què us puc dir...retallades?

La tercera, no fa gaire, amb una estranya -al meu entendre- explicació fruit de barrejar una molt bona predisposició i voluntat, amb una evident falta d'experiència. Em queda el consol de que vaig poder fer una breu però aclaridora exposició de la intima relació entre aquestos conceptes.

Ara, la nova empresa acomiadadora, ha fet servir com motiu que "no encaixo amb la filosofia de l'empresa". Riuria però em faria gràcia si en tingués. 

Això pot ser molt bo, segons com es miri. O cap explicació si ho mirem d'un altre manera. O molt dolent si ho volem veure d'un altre.

quinapocafeina? No. Soc capaç, als meus 51 anys, de trobar feina; però incapaç de mantenir-la. 

quincarallotesticfet? quinaenfarasara? quincoidemon? quinuntdefem?