Cediu pas.

En això que, quan vaig voler entrar a la carretera nacional, no vaig tenir mes remei que aturar-me. Vinga venir cotxes, i cotxes, i ningú feia el gest de deixar-me passar. Fins i tot els vehicles que venien darrere meu, em sobre passaven, els molt fills de ....

Quan ja portava uns quants minuts allà aturat, amb l'intermitent esquerre posat, em va entrar una mena de vergonya -aliena, dons jo no reconeixia culpa- que va fer que possés els dos intermitents, fent veure que estava aturat allà per voluntat pròpia. Potser per avaria, o també, per causes majors com vòmits o pixats.

Però a mida que passaven les hores, vaig decidir aturar el motor, baixar del cotxe i posar els triangles d'avaria.

A la fi, a les 3 de la matinada, el transit va millorar. Vaig engegar el motor, vaig encendre les llums, vaig posar l'intermitent i vaig cridar ben fort: "Família, que marxem!"

Una cosa semblant ha passat aquest agost amb la connexió a Internet. Dos tècnics, sis trucades i vuit correus electrònics després, donen per resultat un servei deficient i cap culpable.  

Bé, si, jo. Si bé que, en defensa pròpia, diré que soc l'únic aturat de tot això. Que tots els demés "artistes" cobren a final de mes, i jo no. Remarco.

Apa, aneu posant l'intermitent que marxem. Al menys intentaré fer funcionar això.

El segundón

Aquella jove promesa de l'esport era un cas estrany. Des de ben petit destacava per la seva velocitat. Li agradava córrer amunt i avall del carrer, amb l'única finalitat d'anar depresa. Un dia, els amics el van empènyer a anar al club d'atletisme del poble. 

Convertit en un dels velocistes principals de l'equip, guanyava les curses dels 100 metres llisos amb una facilitat increïble. Molts espectadors, quan el veien passar, es sorprenien de la rapidesa de moviments amb els que anava avançant metres i contrincants. Dins de la pista, molts atletes no podien creure's la distància que els treia habitualment en tant sols un centenar de metres.

Els primers llocs i els podis es succeïen. Els seus temps apuntaven a futurs rècords i victòries.

Va fer el salt a curses provincials i estatals. La mateixa tònica. La premsa esportiva parlava d'ell com el futur nou rècord-man mundial, amb l'afegit, que era d'aquí. De la terra.

Però quan va sortir a competir fora del país la cosa va canviar. Així, en les màximes competicions d'atletisme a nivell internacional, tota aquella força i velocitat minvava fins fer-se fonedissa. Allà el nostre atleta no guanyava mai.

Des de la premsa se'l va començar a denominar en to burleta com "el segundón", en referència a que mai guanyava fora del estat i sempre quedava segon. Un periodista espavilat, va fer un estudi detallat de les seves curses. El resultat va ser sorprenent i, per tant, publicat ràpidament:

A casa (al poble, a la província, a l'Estat), guanyava sempre. Sobrat i destacat.

A fora, habitualment quedava en segon lloc. Però l'estudi va revelar altres dades misterioses: si el primer classificat era d'un país estranger, el nostre amic quedava segon classificat i pujava al podi. Si el primer classificat era compatriota seu, el nostre "segundón" quedava quart. O cinquè. En cap cas pujava al podi.

Segons la premsa, ho feia expressament per no guanyar fora de l'estat. Va començar una campanya amb tota mena de desqualificacions personals, que no van acabar quan va donar explicacions.Va dir:

"A les competicions domèstiques, em donen una medalla o copa, pujo al podi i ja està. A les internacionals, també, però alcen una bandera i sona un himne que no entenc. No cal que hi pugi allà".

El van respectar els “demòcrates”?

Vacances!?

En conec un que fa anys que no fa vacances. Ni els seus ni ell.

Uns anys, perquè treballava a l'estiu les vacances dels altres, concentrant en aquella època de l'any tot el que podia aportar a la família. Era el que hi havia. 

I callava respectuosament quan els altres tornaven o marxaven de vacances queixant-se de collonades; quan ell tornava a quedar-se sense ingressos per la resta del any.

I callava quan algun company que, tot i estar en la seva mateixa situació laboral, pujava punts a base de desqualificar els altres iguals, segurament, creient-se diferent. O millor?
I callava perquè entenia que després d'un any aguantant aquella mena d'esclavitut legal, els companys mereixien un descans. 

Ara això ha canviat. Aquest que conec no fa vacances perquè no treballa cap dia de l'any. Ha finalitzat la prestació i flipa quan els respectius governs que el manen, li demanen retallar el que ja no pot ni té, emparant-se en el "que aquell és més dolent que jo!" i després van de la maneta en tot, TOT el demés.
Els companys als que suplia en vacances, tenen el neguit al cos, dons l'empresa els assegura que ja no pot més...

A vegades, aquest que conec, no entén aquesta sobtada "calma chicha". Li fa l'efecte que la societat està adormida, conforme amb el que viu, i que tot signe de possible organització i protesta és neutralitzat per la via política o periodistica, que no sempre dona veu a qui mereix ser escoltat.

No cal ser un heroi, ni un valent nat, ni un suicida. No cal ser un revolucionari. Cal tenir clar que ningú té dret a viure com un rei gràcies a l'esforç i sacrifici dels altres.