Qualsevol dia serà l'últim

Avis: hi ha uns quants insults repetitius en aquest escrit. Prego que si algun menor de 99 anys es sent afectat, disculpi la meva poca elegància a l'hora d'exposar arguments sense base científica ni criteris. 

Les coincidències no sempre són desitjables. Aquell plujós dia d'estiu un patinet elèctric amb 2 ocupants, que anava 60 km/hora, va topar amb un home grassonet, calb, de més de seixanta anys, que sortia de casa seva per anar a passejar sense rumb, però amb pas ferm.

Plovia, i què? No hi ha millor sensació per mi, que la pluja mulli el meu cap i les gotes baixin per la meva cara.

Morir atropellat al mig del carrer per un patinet elèctric a 60 km, hora per la vorera, és una de les conseqüències de la modernitat. Ho té tot, des d'avenços tecnològics a estupidesa humana: un per sortir de casa refiat i altres per conduir un aparell massa avançat al seu poc enteniment i respecte pels altres.

Diuen que en morir, passa una pel·lícula de la teva vida (sinó fos ja prou trista per a recordar-la) i no tens temps de renegar al cabró que condueix el patinet i el seu acompanyant, també digne cabró, que pujat allà arrepapat al conductor, formen una forma d'amor per necessitats, en aquest cas de desplaçament, patètic. Fugen sense voler mirar enrere. Clar, no poden aturar-se perquè els menga la presa.

Imagino, si em poso dins la pell del difunt, doncs ens hi assemblem gaire, que en aquell instant deus adonar-te que tot és un escenari. Tu com protagonista, estàs estirar a terra, sagnant, i estaràs a ulls d'altres fent el paper d'idiota que no mira al sortir del carrer, o el simple paper d'home de més de 60, grassonet, calb, al final de la seva vida i que sols pot ser idiota.

Perquè, no ens enganyem, aquí hem vingut a fer que ens prenguin per imbècils. És el paper que volen que faci cadascú, això sí, sense pressions, amb la mesura de les seves possibilitats. Així, jo serè imbecil sense remei, i tu potser no se't notarà tant, però no et facis il·lusions, estàs al sac.

I com crec que acaba això?

Per una part descarto la reencarnació, per què si ens anem reencarnant i no demostrem sortir del pou de la idiotesa; de què collons ens serveix reencarnar sinó millorem com espècie? Per fer un dia de conductors de patinet i un altre d'atropellat, i així fins a l'eternitat?

Penso més aviat que som energia, que ens diluirem en un riu d'energia, que anirà transformant-se en diferents éssers. Per a què? Doncs no ho sé, són divagacions meves, però em fa creure que no desapareixeré per sempre.

Perquè no ens enganyem. Com jo, cap.

I tu que rius, imbècil?

Ensurts

 L'ensurt (1)

Anava caminant pel carrer, pas ferm i boca mig oberta, quan un objecte no identificat va aconseguir entrar-hi sense avisar.

Això li va passar a un conegut meu. Inútilment es va posar 2 dits a la boca i es va mentalitzar que havia aconseguit treure "allò" d'aspecte alat, que s'havia empassat.

Parlant de coneguts i coses que ens empassem:

Tots hem patit familiars, "amics" o desconeguts, que disposen d'un ampli ventall de bajanades dirigides a fer quedar a qui les pateix com un idiota, davant d'un públic que riu alleujat de no ser ells motiu de riota. I alguns riuen molt fort.

Jo ho he patit a l'escola, avergonyit davant de tothom, per part d'un que es creia graciós, una classe que reia imbecilment -en cap moment vaig sentir cap mostra de solidaritat. Potser per això em considero un orgullós antisocial- i un professor que, aficionat com era al càstig físic, també reia.
Però en aquestes, demano perdó per si he estat algun cop part bromista/idiota sense gràcia, doncs segur que se m'ha quedat algun trauma.

L'ensurt (2)

Fa pocs dies, sense voler, vaig provocar un ensurt a un antic conegut. Per la cua de l'ull, aquella que miraculosament tot ho veu, vaig detectar davant meu, costat dret, un moviment estrany, com si un cos gran d'home que comença a ser gran, es girés de cop donant-me l'esquena. Només la sana intenció de quedar lluny de la meva mirada i possible salutació podia ser el motiu d'aquell brusc moviment.

No ho entenc. Tan important soc que una antiga amistat vulgui fer-se invisible als meus cansats ulls? Quines barbaritats deu haver dit o pensat per tal de no voler ni veurem? Noi, tranquil, qui vol estar amb mi hi està. Qui no, un problema menys per tots.

Au, que et moqui la iaia.