Se us ha de dir tot?

Si algun cop em trobeu pel carrer i passo pel vostre costat com si no us veiés, no patiu, realment no hi guipo gaire.

Cada vegada que vaig a l'òptica, els vidres tenen més graduació i l'òptic comença a parlar-me de fons d'ull i de cataractes. Un cabró, vaja.

Però si alguna cosa té la vida, especialment quan estàs avorrit, és en mirar que fan els altres. Així que, estant assegut en una terrassa fent una cerveseta, m'he adonat que moltes taules on hi havia una parella de mitjana edat cap amunt, també hi havia silenci.

Dos refrescos, unes patates, unes olives i el silenci. Ni mirades de complicitat ni romanços. Després d'una estona, un gest d'algun d'ells a l'altres, una aixecada de la cadira amb l'esforç com si la portessin enganxada al cul, una mirada llunyana aquí i allà, i cap a casa (imagino).

Uns marxen agafats de la mà, altres no.

Això em fa pensar -sí, ho sento- amb la desgràcia que ha de ser estar en un lloc on ja no et volen i aguantar allà per ves a saber quin argument.

No cal fer-se mala sang. No cal menystenir a ningú. No cal perjudicar a tercers tampoc. Cadascú amb el seu camí, amb educació, moltes gràcies.

Matemàtiques

A l'hora de no entendre res, les matemàtiques han estat una de les meves assignatures preferides; digne de tenir un capítol en aquest quinapocafeina que podria resumir-se amb aquest senzill problema matemàtic:

X=Y-(Y*X)

"Quin és el valor de la X, si sabem que Y és igual a lectors que fan comentaris. Desenvolupi la resposta"

Recordo un examen de les meves estimades "mates" on vaig copiar amb els apunts i el llibre sobre la taula (la profe dubto que no ho veiés, però sabent la meva habilitat amb l'assignatura devia estar encuriosida pel resultat de la meva gosadia i va dissimular). Ho vaig copiar tot, punts, comes, guions, signes estranys i el que calgués.

Dies després quan vaig recollir de mans de la professora l'examen ja corregit, l'únic no ratllat en vermell era el meu nom.

La fórmula matemàtica no fallava, al costat del meu nom hi havia un número 0.

De les incompreses i avorrides classes de matemàtiques no vaig aprendre res; potser l'ús de la calculadora. Així com les ciències naturals, la geografia o la literatura m'eren atractives, les mates, la química, la física (unides per la característica de tenir fórmules fetes perquè utilitzis sempre la que no és) eren un suplici, tant a l'institut com a casa "estudiant". D'aquelles que deixes per "quan arribi a casa m'ho miro que no estic inspirat" i quan estàs a casa et preguntes per què no ho deixes per setembre, amb tot l'estiu per endavant per intentar entendre-ho.
Torno a les "mates", però a la meva manera:
De petits ens diuen que el número més important és 1. Has de ser el primer en tot: en arribar, en anar a la lluna; el primer de la classe; el més llest, guapo, músic, atleta, Déu de l'Olimp i altres. No el segon, això no val per res, has de ser l'1. Davant teu, ningú.
Això ja porta a les primeres decepcions perquè, a mesura que et vas fent conscient de la realitat, penses que li estàs faltant al món, però és a la teva autoestima que marxa a prendre pel cul sense necessitat de fórmules matemàtiques.
Això m'ha portat seqüeles perquè a la pregunta insignificant de "¿Quin és el teu número preferit?" descarto automàticament l'1, passant-me directament al ventall de possibilitats infinites que comença amb el número 2 i sumant números d'un en un: 3, 4, 5... qualsevol va bé.
A la vida tenim tots els números de ser sempre el segon (o més) d'altres. De nosaltres depèn que sigui un problema i si ho és, que no sigui nostre.
Perquè, saps? Jo no he vingut a competir, jo també vull que guanyis.