NOTA: Qui ha llegit algú cop aquest bloc sabrà que, tret de dir bajanades i fer afirmacions transcendentals, serveix per donar-te raons per mirar-me més estranyament quan em trobis pel carrer i facis veure que no em veus.
¿Per què és per això, oi?
La conversa
Trobo a faltar conversar; parlar lliurement, sense filtres, deixant anar les paraules sabent que seran escoltades; parlar tots de tot. Coses que fins aquell moment no ens havíem dit o repetir les que ens divertien. Escoltar idees ja assumides, apreciar l'intel·lecte de qui et parla. Aprendre.
Escoltar i entre tots fer una xerrada amigable, distesa, que uneix; sense malpensar de ningú ni voler atacar; sentint-me diferent per argumentar coses d'una altra manera però sense més pretensió que fer amistat.
Temps passat que ja no tornarà. Als meus 60, puc dir que de converses d'aquestes n'he tingut amb molt poques persones. Moltes llunyanes. Pensar en això em fa sentir el mateix buit que quan escric aquí i sé que poca gent ho llegirà. La comunicació falla, em queda el consol que he procurat explicar-me a mi mateix què em passa.
Estem tancats dintre dels nostres dimonis, amagats de qui ens coneix mínimament i exposats a estranys que ni ens coneixen ni volen. Segones lectures. Interès amagat. Enveja. Mirar-te des de les alçades com si fossis un nan geperut.
No soc perfecte. Però sempre m'he alegrat dels triomfs dels qui jo pensava amics. He anat amb bona fe quan tenia una persona al davant que em tenia com adversari.
Gent que mesura les teves paraules com si fossin declaracions en un judici. No soc jutge jo. I en tot cas, em declaro culpable i anem fent via.
Aquest bloc em serveix per dir, en forma de monòleg pesat, el que podria haver estat una ximpleria o idea en una conversa.
Alguna cosa que he d'aprendre en aquesta vida que encara no sé veure. Sospito que viuré molts anys.