No soc un gamberro.

Se'm fa difícil comunicar-vos això perquè, tècnicament i físicament, soc mort. Però és tant bèstia el tema que, com últim detall altruista per part meva dirigit a tota la Humanitat, vull fer-vos cinc cèntims. Un dia m'ho agraireu.

Doncs era un dia normal, però en lloc d'aixecar-me abans que sonés el despertador, no em vaig aixecar. De sobte, estava flotant per sobre del meu cos, un cos pàl·lid i de cara somrient. Una llum blanca al final de l'habitació em va recordar l'escena d'una pel·lícula. 

Consti que no soc cinèfil. Les úniques pelis que m'agraden són d'acció, tipus "Matrix", o comèdies en blanc i negre "Marx Brothers". Quan era més jove, la moda era anar al Maldà, a veure pelis estranyes "d'Art i assaig". Encara en recordo una de francesa, "Troglodita", on el personatge caçava policies de nit i se'ls cruspia. Vàrem anar alumnes de l'institut amb el profe de socials. Era rara, no enteníem res, però estar allà veient-la ens feia "especials".

Perdó el fil, al final no us diré el que vull dir.

Doncs que seguint la llum blanca, el meu cul va anar a petar sobre una incòmoda cadira de fusta. La sala era grandiosa, blanquíssima, i davant meu, molt per sobre, tenia una espècie de Tribunal on quatre persones m'observaven encuriosides. Sense obrir paraula em van donar un full i un llapis amb una única pregunta: "¿Què ha après de l'estança en la Vida? Desenvolupi la resposta".

Jo no esperava morir-me aquell dia, justament, i no duia res preparat (com sempre) així que vaig haver d'improvisar.

En un primer moment sols em venien al cap imatges de santes i sants màrtirs, però amb la mirada que feien vaig entendre que no es compareixerien de mi perquè ja em tenien calat. Així que, humilment, vaig demanar de tornar a la vida, perquè ben bé no hi havia trobat el sentit; tot i considerar-la un gran invent per part de qui l'havia creat, no hi veia el què. També vaig argumentar que comparant l'eternitat amb els quatre dies que jo havia viscut, no podia donar una resposta acurada.

Em van fer fora.

No m'han retornat; "visc" aquí. Vaig a classes de repàs i, si tot va bé, és possible que tingui una altra oportunitat davant el Tribunal.

Bé. Faig via que m'esperen per anar a fer un tomb pel llimb. Us aniré informant. I tranquil·les, tranquils, no mouré cap moble ni faré sorolls a la nit. No soc un gamberro.

¿Quan començo?

En baixar les escales i arribar a l'andana de l'estació de metro, vaig tenir una estranya sensació perquè, a l'altre extrem de l'andana, també estava jo.

La meva ment va posar-se a buscar respostes a aquella anomalia i el primer que vaig pensar, que era la imatge d'un mirall col·locat allà per fer que l'estació sembles més gran. Com segona solució va ser preguntar-me si era així com començava el final de tot. Si, si, de tot. La meva tercera possible solució tirava de la moda dels "Universos paral·lels", però no podia ser perquè jo, l'altra jo, s'apropava directament cap a mi amb actitud entre sorpresa i enuig.

L'altre jo que no era jo, més despert, em va fer un gest convidant-me a fer-nos a un costat de l'andana perquè la gent ja començava a mirar-nos i un nen cridava "Mira avi! Dos calbs iguals, grassos iguals i vestits igual. Que pallussos!". Un borratxo, que també diu la veritat, balbucejava alguna cosa similar. Crec.

• ¿Qui ets? - Va preguntar-me. Tenia la meva veu, però un accent estrany. ¿Un àlien?

• Això voldria saber jo. ¿I tu?

• ¿Ets dels nostres?

• Si, clar - Vaig respondre, perquè millor que penses que estava de la seva part.

• ¿T'han també assignat la mateixa missió?

• Si, clar la mateixa.

• Estrany. Comprovo. Espera un moment aquí. No et moguis.- Estava molt seriò, enfadat.

Es va aixecar i va fer una trucada amb el seu mòbil, un "pepino" més luxós que el meu. Semblava parlar en idioma diferent i jo no entenia res. Però la meva ment va fer "clic" i vaig poder entendre-ho tot:

"Aquí Vladímir, espia rus destacat al Prat en servei especial secret. Porto la disfressa de persona vulgar i corrent. ¿Què passa amb vosaltres? M'he trobat a qui heu copiat. Sembleu la CIA. Quina tela. ¿Què faig ara? ¿El faig desaparèixer? Just ara que ho havia deixat. Va, que espero resposta".

Així que, senyor director, per això no he pogut venir a la feina aquests dos anys; li dic que em van portar a Sibèria detingut en una presó de màxima seguretat. ¿Què? ¿Què perquè estic tan moreno? UI, no ho sembla, però Sibèria és molt solejada.
No, no he fet fotos, comprendrà que eren instal·lacions militars.
¿Quan em reincorporo? ¿Quan començo?

El concert de Barón Rojo a Razzmatazz

Fa pocs dies, vaig anar de concert. La gràcia és que forma part de la gira de comiat d'un grup que jo havia vist actuar unes quantes vegades els vuitanta.

En aquell temps, escoltava molta música i anava a concerts, però no penseu que jo soc dels que li agrada estar dret i premut com una sardina de llauna, saltant i xisclant. No, a veure com ho explico, el meu caràcter és tranquil, m'agrada més aviat la música punk, rockera... és cert; però gaudeixo també amb un concert de jazz o clàssic. Depèn, entre altres factors, que qui la fa sàpiga transmetre, em faci sentir-la; que m'arribi al cor.

La sala on van actuar els Barón Rojo, era més petita que els pavellons d'esport que omplien els anys vuitanta; així i tot, estava plena de fans que, per sorpresa meva, eren molt més joves que jo i es sabien les cançons, cosa que ni jo recordo que les sabés quan els vaig veure en els seus inicis de carrera musical.

Amb tot, l'any 2022, hi ha coses que no canvien: la quantitat de cervesa que pot ingerir un cos humà pel sol fet d'omplir-lo. Els efectes, en alguns i algunes, eren evidents i van provocar alguna baralla ràpidament sufocada.

S'agraeix, almenys per mi que vaig deixar de fumar fa 30 anys, l'absència de fum dins el recinte, tot i que algun ja els portava fumats de fora.

Per defecte professional, vaig creure detectar alguna malaltia degenerativa entre el personal, però espero estar equivocat.

Musicalment parlant (ara!), tot i que el so feia que no reconegués alguna de les cançons a la primera, els músics van respondre amb molta professionalitat, algun d'ells amb l'edat de jubilació ja passada, estant damunt l'escenari dues hores i mitja, que déu-n'hi-do per un concert de heavy.

Jo estava a peu dret veient-los i vaig sortir d'allà que les cames no responien; sense beure una cervesa, però amb el pas com si hagués baixat del cavall després de fer un trajecte de Tortosa a Barcelona, tot passant per les costes de Garraf.

No va ser un concert memorable. Tanmateix, si l'evidència que la filosofia de consum de música d'aquells anys ja no existeix i que, grans músics i grups com aquells, ja no tenen cabuda en aquesta menyspreada indústria musical on tot són diners i la música (i els músics) el de menys.

Ara, que ningú em toqui els Rammstein. Entesos?