Soc millor ara.

El temps s'acaba. 

Em sento jove. Decebut però jove.

No he estat mai l'alegria de la festa, encara que tinc una tendència natural de treure ferro a les situacions dient la primera ocurrència -que a vegades trobo memorables- que em passa pel cap.

Però, si "però", el meu sentit de l'humor és massa intel·ligent perquè no arriba a tothom; fins i tot hi ha qui s'ho pren com un greuge. Res més lluny de la meva innata intenció de treure ferro als problemes amb un somriure.

Inclús els meus admirats Marx Brothers tenien els seus detractors. També en Faemino y Cansado en tenen, grans humoristes "naturals", que em sorprenen i fan riure.

No malinterpreteu! No soc com ells. No em comparo amb ells. Jo no visc de divertir els altres. El que vull dir és que la seva particular visió de la vida i l'humor que utilitzen per explicar-la, per mi és meravellosa i, en canvi, a alguns no els fa gràcia.

Doncs he arribat a aquesta decepció per culpa meva. I sent una proesa meva, me l'he de quedar i empassar-me-la. Acceptar la derrota amb esportivitat. No era “or tot el que lluïa” en mi.

No us penseu que ja està i ho deixo estar; he après la lliçó. Si es tractava d'això, ho he interioritzat perfectament. Si aquesta era la meva finalitat aquí, ja puc marxar tranquil. Està après. Soc millor ara.

I t'ho creguis o no, estic orgullós de mi.

Res, tu.

Abans, quan tenia pèl, agafava una ploma (“piju” que era), uns quants fulls en blanc i tot encenent un Lucky Strike, un Camel o un Ducados, començava a escriure, traient de dintre moltes coses que necessitava transmetre.

Ara, amb poc pèl, i antiestètic, encenc l'ordinador, obro l'Openoffice, escric quatre ratlles i recordo que abans, quan fumava, tenia més idees. On són les meves neurones!

Però vull dir-vos (sempre tinc l'esperança d'escriure i que algú tingui la bondat, o la mala sort, de llegir-me) que les meves assignatures preferides eren, per aquest ordre, dues: Literatura i Història.

Literatura perquè tenia una formidable memòria per recordar llibres, autors i dates que repetia a l'examen i oblidava sols sortir.

Història perquè sempre m'ha agradat veure pedres i saber-ne d'elles. El problema era que no donava per certa la història que explicaven els llibres i aprovava per benevolència de la mestra.

Si el que explicava el llibre d'història no quadrava amb les meves creences, no volia saber-ne res.

Començava a ser adolescent.

Hi ha una cosa que sempre m'he preguntat i que en algun vídeo de YouTube comencen a dir que ho expliquen però no. Et tenen mirant però no saben dir ni una. 

Vejam si m'ajudeu, lectores/lectors imaginaris: Sempre hi ha hagut esclaus. Pel que he llegit o entès, els únics que eren lliures eren els primitius. Després, quan van començar amb faraons, reis, "senyorots" i altres bèsties, la humanitat sencera ha passat a ser esclava.

A la Edat Mitjana, la gran majoria eren propietat de l'amo (un pinta aquest fill de p, ja us ho dic).

Actualment, tenim la llibertat de prendre una cervesa a la "Plaza Mayor" i res més. Continuem sent esclaus, però som tan creguts que no ho volem veure.

No demanem permís per néixer, però en morir sembla que hàgim de demanar perdó per haver vingut.

Paga per viure. Paga per l'habitatge pagant-lo dues o tres vegades més amb la hipoteca. Si mors, els teus l'han de tornar a pagar-ho si volen tenir. Treballa com un idiota per pagar coses que no necessites i pagues a un preu que algú posa, però que és més del que la teva salut i la teva vida valen.

En els anuncis de cotxes, el cotxe dels teus somnis corre per la carretera lliure, sense restriccions. Quan el tens, pagant-lo amb esforç, està aturat en caravana la major part del temps junt amb altres cotxes salvatges. I tu, aclaparat amb el preu de la gasolina, impostos i altres; estigmatitzat perquè per culpa teva i del tub d'escapament del teu vehicle el planeta se'n va a la merda.

Per culpa teva, pobre mortal que treballes 8 hores o més al dia per un sou que et dona just per pagar-ho tot (amb sort) i prendre una cervesa en llibertat.

Una, no ens passem. Puyetero burgués.

I si ens ajuntem tots i enviem aquest model de societat avançada a la merda? I si vivim la nostra existència sense donar el nostre alè a qui recull el benefici del nostre esforç per fumar-se'l com si fos una cigarreta de Lucky Strike?

Perquè no fem d'aquesta existència una experiència única de germanor, solidaritat, ajuda i remetem a la merda qui ha projectat això com el paradís de les diferències socials, la pobresa, la insolidaritat, la violència i tantes xacres?

Perquè no diem PROU? És la nostra vida. És la vida dels nostres! 

Ah, calla. Que s'ha de pagar la hipoteca i que bé juga el Barça.

Res tu.

Pep, l'antisocial

De petit era l'últim en ser escollit per formar part de totes les alineacions dels molts equips de futbol del pati de l'escola. El dia que era escollit penúltim, em sentia alleujat.

D'adolescent, recordo que una amiga em va dir que de primeres no queia bé a la gent, però que quan se'm coneixia, era bona gent (se'm va quedar gravat això).

Jo no em creia, ni crec ni vull, ser important ni superior a ningú, però (sempre ha d'haver-hi un de però) ara que soc menys adolescent, crec que aquest era el problema: que jo no creia en mi, deixant als altres escollir a tothom abans que a mi. Adaptar el joc, els gustos, la forma de ser dels altres a mi, en lloc de formar la meva. Creure que jo no era un futbolista amateur òptim per ser escollit entre els primers.

No puc caure bé a tothom.

I està bé.

A mi tampoc em cau bé tothom.

I tu menys.

Revisant la meva llista de contactes del mòbil m'adono que podria prescindir pràcticament d'un 80% dels contactes. Sols interactuo amb un 20% i, ara que ho escric, em sembla massa tant per cent i tot.

Un munt de gent que conec, tota bona gent, però que no tenim ja camins comuns. No quedem ni per mirar-nos a la cara.

He de reconèixer que soc dels que s'allunya amb facilitat. Diria que m'agrada estar sol, però no és veritat. Més aviat penso que no sé estar.

De petit, a la pregunta que a tots ens han fet: Què vols ser de gran?" responia policia o bomber, però vaig tenir el període de voler ser camioner. Imaginava pujar al camió i viatjar, amunt i avall, viatjar tota l'estona, veient països nous, carreteres noves, nova gent... i sense tenir un lloc fix on quedar-me espatarrat. Dormir a la cabina del camió...

Imagino que porto un fotimer de vides anteriors sent un nòmada. M'imagino al desert, amb el cel rogent, la mà al front tapant els ulls, gaudint de la posta del sol.

I això que a Irlanda pensaven que era d'allà. Potser en veure com bevia la cervesa negra.

Conclusió (he d'acabar això d'alguna manera): Podem anar a prendre unes cerveses negres sempre que vulgueu. Però és possible que quan vagi al vàter desaparegui.

No els adoptis, allunyat!

Quan veig aquesta gent que va amb patinet -elèctric, no fos cas que haguessin de fer algun esforç físic- ben orgullosos, amb les cames creuades, desafiants, el culet ben premut... si això passes fa uns pocs anys amb patinet normal, de tracció animal, aquests nous fatxendes de les dues rodes no sortirien al carrer per vergonya (que ara no tenen).

Però ara no! Ara presumeixen de velocitat! Van per tot arreu, pel mig de carreteres (n'he vist creuar pel pont de Molins de Rei), carrers i voreres. Els passos de vianants els passen com qui surt al replà de casa seva.

I aquelles mirades de superioritat quan no et deixen passar per la vorera. Aquella fila de torero a punt de matar des d'un patinet...

No anem bé. És una mostra més. Però ja que voleu que us digui, crec que soc jo que repapiejo.

Veig el futur així: Cues de patinets pel mig de la gran via anant a treballar. Sols, sense poder seure ni escolar en Basté. Passant fred i pluja a l'hivern i calor a l'estiu (inventaran l'aire condicionat per patinets?). Famílies senceres marxant de vacances cadascú amb el seu patinet, un darrere l'altre. Amb les maletes a... on cony posen les maletes?

Jo per si de cas, aniré amb la meva scooter i, per si no hi hagués gasolina al món i no la pogués fer servir, abans que un patinet, escolliria una bicicleta o aniria a peu, coses que fan salut i no cal anar prement el cul.

Bé, perdó, sí. A les pujades si cal prémer, però esbufegant, no fen el fatxenda.

OVNI

A vegades, me'n penedeixo d'haver-me tret el carnet de conductor d'ovni. Ja m'ho deien a casa: "estudia o acabaràs treballant de vés a saber quina cosa". I no vaig fer cas. Com ho havia de fer, si era la personificació de la protesta! Que ho veien blanc, jo negre. Que era així, jo ho veia aixà.

Però no vull presumir de les vegades que duia raó.

Doncs ja ho veieu, aquí estic, donant voltes per l'espai com un idiota. Perdó, m'he oblidat de presentar-me: sóc un ésser intel·ligent; extraterrestre és clar. Com no vaig voler estudiar, m'he de guanyar el pa viatjant per l'espai en una nau en forma d'allò que vosaltres en dieu "puro" (nota: els que van en "plats voladors", són uns estirats, com d'una altra galàxia. Tòtiles) doncs això, viatjant en la recerca de noves formes de vida.

Romàntic, eh? Trobar-les per explotar o destruir.

Al meu món estem tan avançats que hi ha coses supèrflues que deixem de banda. Després us explico quines que ara és massa llarg.

Sabíeu que l'univers és finit? Sí, acaba just al meu planeta. "El meu lloc a l'univers", en diem. Més enllà hi ha un gran vuit on cau tot el que s'hi acosta. Que on cau? Si us plau, no desviem el tema.

Al meu món, formo part de la gran majoria dels "sense nom". Si, som els que no hem superat el que vosaltres anomeneu "Selectivitat"; si no aproves, no tens nom. Apa, directe a l'Ovni.

Ara mateix estic per sobre dels vostres caps. Veig la Terra, tota blava, amb coses que brillen per la superfície. No sóc jo el dolent, són els meus companys, sense nom també, que són uns grimpes i han informat als superiors de la vostra minsa existència. Punyeta, ara no tindrem més collons que parar i baixar a donar una ullada. Doncs jo no penso baixar, que vagin ells que són uns pilotes. Que aprenguin a estar callats quan toca!

Ja han tornat. Han pujat a la nau un ésser estrany de quatre potes. No es comunica telepàticament, sols fa uns sorolls forts i mou l'antena que té just per sobre d'un forat per on surten reproduccions a escala de la nostra nau. Alguna intel·ligència té doncs. I et mira amb uns ulls...

Hem fet un redactat entre tots -recordeu que no tenim aprovada el que anomeneu selectivitat- i hem posat nota al nou planeta descobert. Nom no, perquè si no en tenim nosaltres doncs que tampoc en tingui en nou món aquest d'aquí a baix.

El redactat diu així:

Hola. Aquí la nau que ha arribat a la posició TERRA (no és la posició real, coses de la protecció de dades) Hi ha un planeta mitjà perquè, tot s'ha de dir, ni és gran ni petit. Té un estrany color blau que crida molt l'atenció, molt bonic, però s'ha de mirar de lluny. Quan t'hi apropes, veus zones de diferents colors, no sempre relacionats amb la vida.

La gran majoria de bèsties que hi viuen estan sotmeses a unes altres que van a dues potes i tapades per no anar despullades. Aquestes viuen apilades en unes caixes grans amb petits foradets a les parets. Sembla una societat poc solidaria perquè van pel carrer sense mirar-se i es mouen com si tinguessin molta pressa.

Molt sorollosos. Ens hem barrejat entre ells i fan mala olor. Potser per això van amb mascareta. Ens han intentat prendre la cartera 6 vegades, tot i que ens hem declarat com extraterrestres perillosos no ens han fet ni cas (Societat avançada militarment?). Inclús una iaia se'ns ha colat al Súper.

Conclusió: planeta apte per la vida, però cal exterminar l'espècie dominant perquè no té respecte per ella mateixa ni pel planeta on viuen. Destaquem la percepció de no ajuda, no solidaritat, maltracta a les criatures que no van a dues potes, on qualsevol motiu pot significar violència (insults, amenaces).

A la tornada farem una reunió per veure les fotos del viatge.

Afectuosament.
Nosaltres, els sense nom.

El Carib, si us plau?

 

Sortia de la feina després de 12 hores -aprofito per dir que és un horari que deixa molt a desitjar- i tenia la sort d'anar assegut en un còmode seient de metro. No diré quina línia ni quina ciutat de Catalunya, no sigui que aneu a trobar-me.

Els passatgers i jo vàrem arribar a una estació. En obrir-se la porta, va entrar ell. El mestre. La persona que durant anys, cada matí, feia un programa que jo escoltava. El vaig reconèixer a l'instant (ell no a mi). El locutor que disset anys enrere va llegir, amb la seva veu i bon fer, la carta que jo havia enviat al seu programa a l'apartat "La carta del dia". La meva era la d'aquell dia. Un honor que va fer pujar el meu amor propi a l'alçada del soterrani (és que estava més baix ¿què ho he de dir tot o què?). Sols estàvem a dos metres; separats per un grup de turistes vestits d'estiu al febrer.

A l'empresa on jo treballava, les coses anaven mal dades i ens havíem quedat sense feina. Durant quatre o cinc mesos, vam anar a treballar, però amb la fàbrica aturada; complíem el nostre horari i cobràvem la nòmina, però no hi havia futur i el tancament era irreversible.

Però com no tenia aquest blog, escrivia cartes. I en vaig escriure una al programa d'aquest senyor. Una carta com pare de família i treballador emprenyat per la injustícia que patíem els empleats; com es jugava amb el nostre futur; com l'especulació del terreny era capaç d'enfonsar esforços; com la cobdícia de qui volia aprofitar-se del mal moment sortia victoriosa; com els polítics ens deixaven tirats (i algun sindicat també). Havia d'expressar-ho, fer-ho públic. Ell i el seu equip, ho van permetre.

Dintre del "meus" hi ha qui va criticar l'escrit. Bé, em fa molta gràcia que dintre de la desgràcia sempre surti algun desgraciat. Però ja està, sense rancor.

Aquell matí, de fa disset anys, no recordo ni mes ni dia, el locutor a qui jo que sempre escoltava, va començar a llegir la meva carta. La seva veu llegint les meves paraules em donaven la raó d'haver estat escrites. Llàstima que, sospito, la política va acabar amb el seu programa i va enfonsar l'emissora amb una fugida de professionals espantosa.

La política, l'art de solucionar els teus problemes fent veure que soluciones els dels altres. Dic jo que, al final, et deuen pressionar tant que arrambes i daixonses l'últim.

Les turistes que ens separaven, eren alienes a la seva presència. Estava a punt de cridar "ey, you! Però que no sabeu que hi ha al costat vostre?" No, no ho sabien. I segur que els importava una merda.
Si anàvem d'estiu al febrer, on collons pensaven que anaven? Al Carib?