Un dia qualsevol d'un desembre de 2020.
Surto
al carrer, per allò d'estirar les cames i recordar que visc en
comunitat. Ja és fosc, fa fred i les castanyeres no són com les
recordo de petit (per com anaven vestides, els meus ulls d'infant les veia com una mena de bruixes; ara jo podria ser una d'elles, torrant castanyes i cremant moniatos).
Un incís
important. Viure en comunitat és tan beneficiós que ara
mateix aniria a repoblar una granja de vaques al Pirineu. O la Pampa, tant
me fa.
Continuo el microrelat. Recordo: tarda de desembre, fred,
castanyeres, estem? Com? No! Ara no ho deixis, si acaba de seguida;
en tres minuts ja ni ho recordaràs!
Doncs que em sento
bé i camino amb el cap ben alt. Miro als dos costats malgrat saber que sols en venen per un, però amb les noves varietats de vehicles
de rodes i poc cervell, a saber per on sortiran; travesso el
carrer i és llavors quan me n'adono que no duc la mascareta posada.
Jo,
que treballo amb una d'elles enganxada al meu nas, la meva boca. A la
meva cara.
Estic
a 5 minuts de casa. 5 minuts sense tapar enmig del carrer, rodejat
d'estranys emmascarats. Faig mitja volta i cerco mentalment un camí
fins a casa fosc i poc transitat. Provo de posar la mà tapant-me,
però el meu sentit del ridícul m'ho impedeix. Em sento malament. Si
fos un lladre, no em sentiria tan malament.
I
si ara, cruel destí, passa aquella trista i solitària patrulla
de la Urbana i em crida l'atenció (recordeu que ja passo del 50
sobradament i, per tant, ja poden cridar-me l'atenció doncs saben
que no intentaré fugir corrent ni els clavaré un bolet) i ja tenen
la multa escrita abans de dir-me
"buenas noches"?
Si, buenas noches, perquè diuen
que a Catalunya no es pot viure en castellà, però deu-n' hi-do de
la quantitat de gent que el parla ÚNICAMENT i amb TOTAL IMPUNITAT.
Cada
cop que avanço algú per la vorera -si, he tornat al microrelat-
espero que no em miri la cara. Em sento com un famós que no vol que
el reconeguin (!?). I de cop, em topo amb un pocavergonya com jo que va
descobert. Ens mirem i no és mirada de superioritat negacionista;
més aviat de "tira cap a casa que ens la juguem".
Arribo
a casa. Quines ximpleries.
I l'Hemerito de vacances pagades.