Oxigen

No sé quan vaig sortir però crec que estic tornant de la platja. M'agrada anar-hi. M'oxigena el cervell. Però la meva relació amb l'oxígen ve de lluny. El punyetero actua com a element tòxic que en entrar en contacte amb mitja neurona "oficial" que tinc guardada pel meu cervell -no sé on, no em facis buscar ara-, fa que tingui la sensació d'estar tornant de la platja, però tard.

Però necessitava el passeig per fer el pas que he fet.

Equivocat? Potser. Necessari? Sí. Meditat? Moltíssim. Trist? També.

Ara prenc consciència que torno de la platja i m'adono que feia un any que no veia la gent amb la qual m'estic creuant en sentit contrari (utilitzo verb “veure” perquè no he saludat a ningú).

Els ciclistes continuen a la seva però tenen competència, patinets elèctrics. Però pitjor per a qui toca de peus a terra doncs els corredors/caminants han d’esquivar els dos anteriors. Te gràcia, anar a fer esport fins la platja en patinet elèctric.

No li veig la gràcia.

Un matí vaig sortir de casa per anar a la platja a respirar i posar ordre dins meu. M'ha costat estar-hi doncs no m'agrada la gentada ni la sorra ni sentir-me sol acompanyat. He procurat estar tranquil, respirar oxigen i fer de la solitud medicina.

Torno, potser no al 100% però torno a veure, torno a voler sentir, torno a viure.

I a qui no li agradi que es foti.

Qui ho hagi llegit i cregui que pot entendrem doncs agraït.

Qui no ho hagi volgut llegir doncs que el bombin.

Us desitjo el millor.