No sortirà als diaris
però torna a ser Sant Jordi i jo continuo sense escriure un llibre.
Tampoc
m'importa gaire doncs fa anys que no llegeixo diaris. La informació
vola i molt cops a mig matí, la capçalera del diari ja és
historia. D'altres, directament és mentida. I quan oloro la mentida,
deixo de llegir.
En
les últimes eleccions espanyoles, quan va tornar a guanyar qui va
guanyar, amb el seu lider carismàtic al cap davant i les mans
lliures, es podien intuir els atacs. “A vivir que son dos días”
El
cas es que sospito que aquesta guerra política els va bé a tots,
menys a nosaltres, que estem tornant sospitosament enrere de tot. Com
si no sabéssim evolucionar com a societat i enlloc de lluitar davant
les injustícies ens relaxem quan creiem haver arribat a un lloc
estable.
Apa,
que passin els dies, donam una cervesseta i...ui, la cartera!
I
llavors hi ha qui ho justifica "mereixem perdre la cartera",
qui s'enfada "aquesta cartera ens va costar molt d'omplir i
l'hem deixat perdre", qui perd el cul pel lladre "si no fos
pels nostres lladres, tot el diner de la cartera estaria a mans d'uns
altres".
Penso
que tot símbol i bandera sols mou l'interès d'uns pocs. Crec que de
tot moviment polític sols veiem una punteta i que res és el que
sembla. No m'estranyaria veure com els que avui empresonen, ahir i
potser demà, fóssim aliats dels empresonats.
Però
això és política. I fot, perquè ens afecta a nosaltres, als del
carrer, als que ens perdem drets (no dic diners perquè el que tenim
individualment per ells és una misèria), els que perdem per seguir
els seus interessos.
Em
fot que hi hagin presos polítics. Em fot qui ho justifica. Em fot
viure en un lloc on son possibles les injustícies i on el poble,
nosaltres, sols podem parlar sense desviar-nos ni protestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.