Ui,
quina sorpresa aquest títol. La meva carta, que no està escrita a
quatre mans doncs m'agrada cagar-la sense ajuda, va així:
"Estimats
(com antisocial que soc, no dic amics. No podré fer mai un estudi
detallat del tema però sospito que algun avantpassat meu vivia al
bosc i penjat dels arbres); estimats:
Quan
intento recordar, me'n adono que les coses han canviat molt. Els
carrers de terra de la meva infància són ara asfaltats i ja no hi
han inundacions.
Innocent
de mi, molt jovenet em vaig empassar el tema dels reis d'orient i
d'un Déu meravellós que vigilava des de molt alt per tots
nosaltres. Tret d'alguns.
Amb
la modernitat actual, s'ha fet un pas enllà i ara també mengem
"jojojos" i troncs amb barretina (i continua un Déu per
allà). Amb l'excusa de la il·lusió dels infants i un gran
estoc de regals per vendre als prestatges. Tot sigui crear un mon
imaginari per si algun llest gosés ser realista i comencés a mirar
de reüll.
Passa
el temps i amb sort vas descobrint la realitat (amb sort doncs sempre
hi ha a qui ja li va bé). Estudies i et formes o ets un penco. Et
neix per dins una inquietud o guardes una pau intel·lectual
sospitosa: aquella que es dolenta per a tu i bona pels que viuen de
la teva ignorància i deixadesa.
Sigui
com sigui, et presenten un model de vida que et juren i perjuren és
el teu: "Noi, les coses són com són i no pots fer rés per
evitar-ho. I circula, que entorpeixes el pas".
Merda.
Aquesta
societat del engany i l'estraperlo, de cortines de fum i
d'ignorància, mesura l'èxit de les persones segons el que tenen. I
ens fan creure que treballant aconseguirem reconeixement i un sou
digne. Un sou que, sigui quin sigui, no dona per pagar tot el que
volen que paguis.
Qui
no té feina es acusat de gandul; poc format. Qui en té, persona amb
molta sort. I que no jugui perquè s'acosta perillosament a la banda
dels qui no en tenen.
Així,
es tracta de treballar com única solució, i fer-ho com sinó tinguessis vida, família, anima.
Treballar al servei dels que pensen que l'única feina important és la seva. Com
el soldat enviat al front que el pelen sense saber perquè mentre el
seu General, que aquest si passarà a la Història, passa revista a
les tropes.
Aire,
aire! Me'n vaig a passejar una estona per la platja".