Deslocalitzem el Barça a Madrit?

Si avui, lectora/lector imaginari, entressis al meu blog -per la part per la que no hi pots accedir-, trobaries que hi ha un munt d'escrits començats i abandonats. I si per casualitat estàs llegint això serà perquè he decidit publicar-ho.

Ho reconec. M'he fet gran. He deixat de fer publiques les meves idees per varis motius, tots certs, com que estava treballant en un lloc on no acceptarien allò (idees), o per tenir una empanada mental que no calia esbandir-la als quatre vents (diria que n'hi ha més), quina vergonya.

Així, declarat independentista, m'he trobat que ho són molt més aquells que fa pocs anys pensaven que era un friqui amb l'estelada al clauer. Un sentiment -ai, els sentiments, quin mal que fan- que he anat modelant fins convertir-lo en una cuirassa, en intentar mirar més enllà d'una bandera que quan convé la canvien, la amaguen, la treuen. Símbols que en males mans fa que definitivament siguem súbdits. 

Ara que ja fa anys que els nens em diuen "señor" pel carrer, penso que més important que posar nom al lloc on visc i tenir governants (o senyors), és viure a tot arreu i deixar de ser mal governat.

Ho sento, no em veureu en una mani amb l'estelada. Tinc l'honor d'haver entrat a la plaça de Sant Jaume amb una vermella i negra. Si, una bandera, un símbol, però li dono un contingut ampli, doncs amb aquesta no poden jugar amb els nostres sentiments "nacionals" mentre ells, els governants, fan i desfan dintre del seu mon irreal.

La inspecció del vehícle

Abans escoltava un grup, de nom igual que la policia però en una llengua no minoritària, que va deixar de ser ben mirat pels meus ulls després de llegir una entrevista amb el titular "Estamos aqui solo por el dinero". Ai las! Vaig regalar alegrement un vinil seu al primer amic que em va dir que li agradaven.

Tots els que tenim diners per un cotxe, moto o fargoneta, però no podem ni cal canviar-lo abans dels quatre anys, hem de passar obligatòriament per la ITV. 

Una revisió del vehicle per la nostra seguretat, es clar. No cal que m'ho imagini gaire doncs he viatjat a països on la majoria dels cotxes que hi circulen aquí estarien ja desballestats. Una anècdota que aquí seria realitat si aquesta collonada de revisió no fos obligatòria.

Però com tot aquí se'n fa un gra massa: esperes, el preu de la revisió, el sentiment de perdre temps, el neguit, les mirades entre conductors...i repetir el procés si la revisió no és satisfactòria.

Les primeres inspeccions són una collonada doncs el vehicle és nou, però el procés és el mateix que si el cotxe tingués 100 anys. I aquí és quan sospito que el negoci principal son els diners. Petites fàbriques de recollida de diners del contribuent, nosaltres. Com un peatge d'autopista que has de pagar per nassos. Ara, l'autopista la pots agafar o no. 

Pels diners. Com sinó s'entén que hi hagi empreses dedicades a fer-los; que hi hagin llocs especials per fer-los; que t'hi hagis que desplaçar, fer cua i passar nervis. Uns ingredients que fan sospitar una sucada de pa. Per què no pot fer-la el nostre taller de confiança? 
Per cert, he anat d'hora i el cap del servei no hi era. Deu entrar a les nou.

Que pone en la foto de tu DNI

Darrerament no tinc temps per perdre'l aquí però això s'ho mereix. 

Ja va, ja va!

Entro en un lloc on també fan fotos vàlides pel DNI. Com conec el pa que s'hi dona, sé que no em contestaran en català tot i tenir a l'entrada un cartell "Estanc". 

A cops podria pensar que els molesta que parli en català però també noto que parlant en castellà igualment atenen perdonant-te la vida trista que portes. La teva i la seva, clar.

Avui els he emprenyat més doncs estaven esmorzant darrere el taulell. Cagant-se amb la mare que em va parir (i per què no ho fan amb l'estat que vol una foto meva en un document d'identitat?) em perdonen la vida i em fan 3 fotos. Escullen la que creuen que està millor (en general la última), em cobren i adéu. 

Però....

Esperant l'entrega de les fotos, me'n adono que tinc un petit moc al nas. Miro la foto (horrorosa) i per sort no el veig; però hi és.

Vosaltres i jo ho sabem. Maleits estanquers ganduls! Això no és pitjor que una pitada?

Carta d'un esclau

Ui, quina sorpresa aquest títol. La meva carta, que no està escrita a quatre mans doncs m'agrada cagar-la sense ajuda, va així:

"Estimats (com antisocial que soc, no dic amics. No podré fer mai un estudi detallat del tema però sospito que algun avantpassat meu vivia al bosc i penjat dels arbres); estimats:

Quan intento recordar, me'n adono que les coses han canviat molt. Els carrers de terra de la meva infància són ara asfaltats i ja no hi han inundacions.

Innocent de mi, molt jovenet em vaig empassar el tema dels reis d'orient i d'un Déu meravellós que vigilava des de molt alt per tots nosaltres. Tret d'alguns. 

Amb la modernitat actual, s'ha fet un pas enllà i ara també mengem "jojojos" i troncs amb barretina (i continua un Déu per allà). Amb l'excusa de la il·lusió dels infants i un gran estoc de regals per vendre als prestatges. Tot sigui crear un mon imaginari per si algun llest gosés ser realista i comencés a mirar de reüll.

Passa el temps i amb sort vas descobrint la realitat (amb sort doncs sempre hi ha a qui ja li va bé). Estudies i et formes o ets un penco. Et neix per dins una inquietud o guardes una pau intel·lectual sospitosa: aquella que es dolenta per a tu i bona pels que viuen de la teva ignorància i deixadesa.

Sigui com sigui, et presenten un model de vida que et juren i perjuren és el teu: "Noi, les coses són com són i no pots fer rés per evitar-ho. I circula, que entorpeixes el pas".

Merda.

Aquesta societat del engany i l'estraperlo, de cortines de fum i d'ignorància, mesura l'èxit de les persones segons el que tenen. I ens fan creure que treballant aconseguirem reconeixement i un sou digne. Un sou que, sigui quin sigui, no dona per pagar tot el que volen que paguis. 

Qui no té feina es acusat de gandul; poc format. Qui en té, persona amb molta sort. I que no jugui perquè s'acosta perillosament a la banda dels qui no en tenen.

Així, es tracta de treballar com única solució, i fer-ho com sinó tinguessis vida, família, anima. Treballar al servei dels que pensen que l'única feina important és la seva. Com el soldat enviat al front que el pelen sense saber perquè mentre el seu General, que aquest si passarà a la Història, passa revista a les tropes.

Aire, aire! Me'n vaig a passejar una estona per la platja".