Bàsquet i filosofia.

Dos partits de bàsquet van ser clau per formar la meva filosofia de vida; en general i en particular. No cal dir que no em vaig adonar del significat en aquell moment doncs la meva infància era prou feliç com per no pensar en res. I ara aniria molt més enllà però no vull dir-me idiota davant de tots vostès.

Primer partit. 
No recordo l'any però devia ser pels 70. Lloc: Palau Blaugrana. Els Globetrotters com equip local amb la seva estrella: Lemon. Un nom que no he oblidat mai. Com ens va fer riure amb la seva xerrameca i anar amunt i avall de la pista cercant complicitats a les graderies. Un crac!

Què en vaig treure? Que cal alegria i somriure. En aquella època em costava menys i, amb el pas del temps, ho vaig anar oblidant. Ara, quan entro a treballar, el primer que faig es posar-me un somriure a la cara. El temps ja s'encarrega de treure-me'l.

Segon partit: 
Tornem als 70. Palau Blaugrana, partit de lliga espanyola Barça - Estudiantes. Si l'equip madrileny perdia baixava a segona. Va ser un escàndol vergonyós, amb els grisos protegint uns arbitres més que comprats. Increïble a ulls d'infant. Jo crec que de l'espectacle, la meva germana va decidir no portar-nos més al Palau. 

L'endemà, a la Vanguardia -el diari que llegien els avis- vaig cercar la noticia del partit per fer-me passar la indignació davant la injustícia. I no. Allà deien que la victòria del Estudiantes era sorprenent. Ni jugades estranyes, ni arbitres venuts, ni policia dintre de la pista, ni rés.

Tinc gravada la imatge d'un home escrivint a peu de pista en una llibreta i m'imagino que era el "periodista" del diari. Quins collons, allà estava comprat tothom!

Què en vaig treure? Res en aquell moment. Però ara, si. Tot forma part d'un negoci on no tenim dret ni a les engrunes. El món gira ràpid i mirem cap el lloc equivocat. Fan el que volen mentre en la nostra candidesa com a molt ens enfadem, ens desfoguem a les xarxes socials, mentre i diaris, ràdios i TV parlen per qui els paga. I no sabem passar d'aquí. Volen que pensem que no podem passar d'aquí.

No vull estar en aquest negoci. No vull continuar fent l'idiota. I ara no parlo de bàsquet.

Polítics i mags.

Si, ho sé, a bones hores us escric.

Porto dies intentant fer públiques les meves idees polítiques davant l'espectacle actual. I una gran onada de vergonya aliena m'ho impedeix. Recordo allò que algú va dir: 

"d'un en un semblem intel·ligents però quan formem una massa som un munt d'idiotes". 

Ens estan fotent d'hòsties per tot arreu i sembla com si l'únic que volem es encimbellar qui ens ha de continuar robant. Si, si, continuar. Perquè tant se val si ja ho feia, amb l'ajut dels seus "enemics". I tant se val si només mira per ell perquè diu que...

Em sento tant imbècil. Ho deixo aquí.

Estimats Reis Mags. Com que sou mags ja ho deveu saber, però em sento obligat a fer una declaració pública de la meva mala forma d'actuar amb vosaltres (ep! no us penseu ara que sou la hòstia. Una mala manera d'actuar potser especial amb vosaltres, però en tinc també en general per tothom).

Grrr.

Soc un egoista des de sempre. La nit de reis, neguitós i potser poruc, esperava ansiós els vostres regals. Si, si, egoista i molt. Com sinó seria que, encara ara, conec els vostres noms però no sé qui sou. 

Tinc tres noms, que no vull dir, i desconec quin és el ros, el negre i l'altre. No m'importava ni m'importa. De petit la meva curiositat moria amb l'arribada dels regals. De gran, la missió de consumir ja ho aixafa tot.

I encara ara ho desconec, que ho sapigueu.

I no patiu. M'agrada el carbó.