Carta de la DRV.

Recordo quan, ja fa temps, em divertia enviant cartes a membres de la família i amics amb els que hi tenia una especial afinitat (que no tothom en rebia, vaja). Les escrivia a mà, amb tota la meva mala lletra i sense fer ús de corrector ortogràfic. I eren llegides, rellegides i repetides totes les vegades que calgués fins que el meu filtre de qualitat hi donés el vist-i-plau: contingut, format, lletra i potser algun dibuixet tipus "Ibáñez", com una aranya baixant de la cantonada del paper A4 (Millor m'hagués anat si aquesta meticulositat i cura també hagués infectat altres aspectes de la meva vida).

Carta que no passava el filtre, no entrava al sobre. Més d'una delirant sense enviar...

Després anava al estanc i comprava un sobre i un segell. Al davant hi escrivia el nom del destinatari i la seva adreça. Al darrere el nom del remitent que, quines coses, generalment era el meu. 

Era un plaer per a mi que aquell escrit fos llegit pel seu destinatari. M'imaginava la seva reacció en llegir-lo. Volia que fes riure, que comuniqués, que fos divertit i agradable de llegir. 

DRV

Rebo una carta, urgent i certificada, del Departament de Revisions de Vida (en endavant DRV). Hi diu que, vista la meva existència i trajectòria vital, el DRV ha decidit rescindir el meu contracte de Vida per poca productivitat. Tinc 10 dies per presentar al·legacions i nou projecte. Transcorregut aquestos, ja puc acomiadar-me i escollir el color de la caixa.

- La mare que els va parir!

Em desperto. Ha estat un mal son. A vegades no entenc com la meva ment somia aquestes parides. Ja no puc ni desconnectar ni descansar. M'aixeco i agafo la carta que hi ha sobre la taula de la cuina. La toco. Es de veritat, existeix, sols que és de l'última empresa on he treballat amb un contracte temporal. Bé, diuen que almenys no em maten, sols tocar els collons. Però agraït, perquè totes aquestes anades i vingudes, t'estimo no t'estimo, crisis i no crisis, merdes, incomprensió i altres tonteries, han fet de mi una persona més oberta de ment, lliure, combativa i optimista.

"Siguiente!"

Em declaro independent

Que a aquestes alçades de la vida em despengi amb un títol així, fa que no em pugui resistir a estar d'acord amb tu, amable -i potser únic- lector: és un títol ximple i estúpid. Però com que hi ha qui pensa que soc un "bitxoraru" -no li falta raó però no soc així pel que ell o ella pugui pensar sinó per altres coses potser no tant profundes- i precisament ara, que sembla que no exerceixo de català autèntic sinó de català escèptic, m'entren ganes, tot i el meu historial, d'omplir quatre ratlles.

Vull dir que:

Tot això dels nostres representants ja ho ensumava. Digueu-me radical escèptic, radical trist, radical poca pena, radical traïdor o qualsevol altre qualificatiu -radical si us plau-. Però, què no es veia venir? Cap dels partits que hi ha ara, ni els que "manen" ni els altres, té cap altre objectiu que guanyar les properes eleccions. I les altres. I perpetuar-se. I xumar de la mamella.

- El poble? Ah, si, aquells d'allà. Què els passa? Què volen què? Demanen feina? Educació? Sanitat? Cony! Que s'ho paguin com tothom! Que s'esforcin més i deixin de donar-nos pel sac, home! Haver anat a un col·legi privat! 

Un dels records de joventut -jo devia tenir uns 16 o 17 anys que, en aquella època, era una edat suficient per semblar grandet però ser un autèntic inútil- el tinc en unes tenses eleccions per la gestió del casal de la joventut del poble. Es presentaven varies candidatures, totes recolzades per un partit polític al darrere. Evidentment, ja no es tractava de votar a les persones, sinó de votar depenent de la seva afiliació política. I jo allà al mig, com un idiota, sense ni saber quin partit era "el meu" doncs em movia per amistats (o això pensava jo. Bé, més creure que pensar). Total, anys després uns estaven ben col·locats en alguna institució pública afí al seu partit i d'altres, dedicant-se a tasques allunyades de la política.

Però, baralles a part, fixem-nos amb el fet que hi havia algú, a la capital, que cobrava un sou per fer de director del centre, tot i que ningú sabia qui era -ni el va veure mai-. Parlo de finals dels 70.

També recordo quan, ja més gran d'edat però no de mires, estava en el local d'un partit després d'unes eleccions. Allà, uns "companys" amb el llistat del vots a la mà per districtes, anaven esbrinant quasi casa per casa quin veí els havia votat o a qui podien haver votat, fent així una classificació no oficial de veïns com cal o no.

Doncs aquest episodis em recorden l'actualitat política. Així que em declaro independent. Seré sols català. O també espanyol, rus, mexicà, irlandès o filipí o d'altres. O tots alhora. 

O me'n re-fot i no seré rés d'això que, també, és una magnifica opció. Total, al ignorants que poblem aquesta terra no ens serveix per a rés. Als espavilats, si.