Coça

Una de les coses que faig en la vida és esperar. Em costa, ho reconec, però tothom ho fa diàriament sense sentir la necessitat de dir-ho en un bloc.

Esperen l'autobús, esperen el tren, un semàfor, que s'escalfi la llet, un miracle gloriós, un lloc de treball de bona paga i poc treball, i més exemples que em callo.

Realment faig molt bé d'esperador. Acostumo a estar-me dret, ben quiet, com si allò no pogués amb la meva paciència. Si hi ha lloc per seure doncs hi sec i aprofito per jugar amb el mòbil tot fent veure que consulto dades per Internet.

Així estava ahir, assegut, quan una criatura d'uns 5 anys em va mirar amb un tendre somriure i em va dir "patada". Unes mil·lèsimes de segon després, el seu peu dret impactava amb la meva tíbia esquerra. Sorprès per la força i la velocitat de la coça li vaig contestar, en castellà, "¡Niño, esto no se hace!".

Però ja no es tractava de la excessiva confiança del infant cap a mi demostrada (bé, és un nen a la fi) ni la seva més que evident mala educació (ara bé lo bo) és tractava que aquest innocent del dimoni estava de la mà del seu “modern” i re-fotut pare que, no cal dir, no va dir rés ni al seu fill ni a mi. Més aviat em va mirar amb cara de "que li ha dit al meu fill del ànima?". 

Un incís. El pare és “modern” perquè vesteix aixi. Grosses arracades, barba poblada i sospito que tenyida, americana de pana...segueixo? És a dir, últimes tendències en moda i rés de nou en educació.

Doncs res home, a seguir així amb les ensenyances! Ja veurem la gràcia que et farà quan aquest aprenentatge que li dones al teu fill es tradueixi en una bona guitza als teus ous, tot seguin les teves neutres ensenyances. També li riuràs la gràcia, poca-solta?

Valors.

L'últim i únic escrit parit el mes passat, vaig fer una referència als "valors de la nostra societat". Uns segons després de publicar-ho em vaig adonar que m'havia passat dos pobles (exactament la distància entre el Prat de Llobregat -aquí tiro cap a casa- fins Torredembarra -aquí també hi tiro- passant per Avinyonet del Penedès -que, va, també- ignorant les punyeteres autopistes escurabutxaques.

Els valors de la "nostra" societat són inexistents. No existeixen. No els expliquen ni la guarderia ni als collegis (públics i privats) ni enlloc. Les úniques directrius ens les poden donar a casa. I cada casa és un mon, com ja deveu saber.

Quan comencem amb l'aprenentatge ens ensenyen a dir les primeres paraules, a no fer pipi ni caca indiscriminadament -fent ús de la tassa del vàter-, a saber fer servir els coberts, gots, tovallons; a llegir, a jugar i moltes altres coses que ens faran falta algun dia. Però la base interior, aquella que portem tots dintre pel fet de ser d'aquesta espècie d'animal "llest" que s'està cruspint la Terra com si no hi hagués un demà, depèn del lloc o casa on anem a parar. Així, si a casa teva han passat de tu com a ésser humà des de que et van donar els primers cops al cul -quina al·legoria de la vida-, tens forces possibilitats de tenir una estima per tu i pels demès propera al cero. 

Això és la selva. Ens movem per interessos. Avui parlo amb el veí i demà no perquè em molesta i no em serveix. 

En un viatge per Centre Amèrica vaig veure, entre altres coses i sensacions, una família recollir-se cap al tard. La meva sorpresa va ser quan per la mateixa porta també van entrar els animals que tenien (en aquell cas una família de porcs). Aquella imatge la guardo com la prova de que és possible viure sense les ànsies per tenir, les presses per arribar abans (en general enlloc), la competició vers els altres per aparentar el que no s'és, i altres desfetes que fan de la nostra societat un lloc individual, esquerp, on no podem avançar ni viure dignament com espècie.