Avui
he contestat amb la mateixa resposta de sempre a un immigrant que
sovint demana almoina davant les portes d'un gran supermercat: "estoy
en paro". Però aquest cop ho he fet amb ràbia, tanta que m'ha
sabut greu. Tinc clar que ni ell, ni ningú vingut de fora, té cap
culpa ni de la meva situació laboral, ni dels mals que afecten
aquesta societat buida de valors. A més, si ens posem a comparar
possiblement ell ho tingui més pelut que jo.
En
la meva afirmació en castellà -qui tenim el català de llengua
materna ja jo solem fer, encara que ens rebenti- hi barrejo una bona
sopa que ha bullit massa temps i on els galets estan desfets. El brou
s'ha anat cuinant durant força temps amb decepcions, promeses,
pardals del meu cap, emprenyaments, mentides i d'altres substàncies
sucoses.
Aquest bon home ha rebut de mi no una almoina, sinó una mentida, perquè ara
mateix estic treballant en un "minijob" que té per gràcia treure'm de les
llistes oficials del atur, tranquil·litzar la meva ment i on
tinc l'honor de ser l'empleat amb més edat, major nivell d'estudis i
paradoxalment, qui treballa menys (amb tots els menys que això vol dir).
Tocat la pera, amb tots el
respectes. I gràcies Déu meu.
Fa
uns dies vaig anar a xerrar per un treball a Alemanya. Em demanaven
esforç i diners. Si. Diners. Potser volien que anés a les portes
dels supermercats.
Es
curiós però ara, en plena era digital on encara estàs més ignorat
sinó ets present a les xarxes, em trobo que estic escrivint en paper
i bolígraf. En part perquè a la meva mini feina no tinc accés al
ordinador. I com que soc molt humà, però molt, em falta temps per
passar-ho a net i em sobra mandra. A més, i això no és nou
d'ara, quan llegeixo l'escrit un cop en fred, no m'agrada gens. Vinga
estripar papers.