Coses meves.

Des de fa uns anys que, diàriament, he agafat el costum de visitar diferents pàgines de cercadors de feina per Internet no fos cas que, per aquella causalitat, trobés un lloc adient on col·locar el meu nas (anava a posar cul, però no ho fet). Podria explicar "anècdotes" diferents fruit d'aquesta activitat però no cal. Es el reflex de la vida on no tot és el que sembla i que, com vagis amb bona voluntat, rebràs uns copets a l'esquena, t'explotaran treballant el que altres no volen, i allà al Servei d'Ocupació de Catalunya t'atendran molt bé.

El cas és que entro també a la bossa de treball del col·legi d'infermeria (lloc del que estic al corrent de quotes des que vaig finalitzar els estudis) i me'n faig creus perquè, potser sigui jo massa primmirat, em fa tot l'efecte que aquesta gent viu una realitat diferent. M'explico:

Passen una enquesta on pregunten si treballes, on i altre coses interessants. La contesto esperant un lloc on poder dir la meva sobre la gran terra d'oportunitats que s'ha convertit Catalunya i Espanya. Però, es clar, NO hi és. No cal.

Continuo a la web del col·legi. Llegeixo un article sobre la feina d'una companya de professió que ha treballat més de 25 anys -cal felicitar-la, tot s'ha de dir, ho trobo excel·lent- però penso que allà hi hauria d'escriure una companya de 25 anys sense feina, amb futur incert, que li demanen idiomes, experiència i la bíblia, i uns pares amb diners que vagin pagant màsters i estudis perquè pugui treballar algun dia.

Tot perquè després, algú que mana als col·legis d'infermeria, digui que no anem a Alemanya a treballar que ens faran rentar culs. Bé, és feina. I si s'han de rentar, els rento, eixugo i els poso crema hidratant. 

Quin problema hi ha? Els pets alemanys són diferents?

Doncs el problema és que viuen bé. Que es creuen ben considerats. Que han tingut la sort que no tenim i que, evident, no han rentat mai culs.

Culpables.

Imagina que estas enfadat perquè la grua s'ha emportat el teu cotxe. El primer que fas és visualitzar l'escena, amb els operaris treballant fidelment amb el teu cotxe, i t'imagines un guàrdia urbà una mica apartat, apuntant diligentment la matricula en un modern -i car- aparell. Després, en segon terme, visualitzes la cara de l'alcalde del municipi (pots variar, ja que podries estar de visita en diferents poblacions) amb una expressió política d'aquelles de somriure forçat de "no et conec de res però mira que soc guapo i simpàtic". Penses que aquells diners recaptats injusta i traumaticament aniran a pagar el seu cotxe oficial, el seu sou, i t'agafa un atac d'anarquisme que ja veuríem fins on podríem arribar...

T'han posat la multa perquè has aparcat en una zona de càrrega i descarrega. El cotxe, és evident, no molesta a ningú i la zona de càrrega no la fa servir ni Déu perquè les industries i tendes de la zona estan en hores baixes (tu també) però a grua ha de treballar!

De qui és la culpa? Meva? No serà del guàrdia? Bé, aquest dirà que son ordres i li passarà la culpa al seu cap. Aquest, dirà que son les normes, i li passarà la culpa al seu cap polític. I aquest, dirà que son les de la població, i li passarà la culpa al senyor alcalde que et recordarà que governa democràticament, i li passarà la culpa al "populatxo". I també et preguntarà si has votat per ell.

Si l'has votat, ho has d'entendre, és una norma que tu volies que s'aprovés i no hi pots estar en contra.

Si no l'has votat, una altre vegada no t'equivoquis de papereta i vés a queixar-te als "teus". A més, tindries que tenir una mica més de cultura democràtica i acceptar les regles del joc. Au, té una papereta per les properes eleccions.

Ho has endevinat? La culpa ÉS TEVA.

Nadal.

Què hi feia dins d'un gran saló entaulat en una taula que no era la seva i rodejat d'una família desconeguda? Doncs feia el digne paper de pobre. Un que convidaven els "Caler-Excessiu" tots els nadals per creure's generosos i semblar encara més superiors.

El pobre, no havia tingut mai aquella sensació de pobre. Com havia arribat allà?

Després de més de 25 anys cotitzats, aquell home es trobava assegut en una luxosa taula. No era la seva, ni era el centre d'atenció. L'havien convidat per allò d'asseure un pobre a taula per Nadal. Desconeixia si ho feien per pena; per creure's així uns benefactors socials i poder-ho explicar en la perruqueria del Tall Anglès: per ser així bons cristians (dels de primera, dels que donen. Els de segona acoten el cap i reben) o perquè és creien encara més superiors que ell pel simple fet de perquè si.

De rés havia servit els anys d'experiència, ni els estudis, ni les nits sense dormir, ni l'esforç econòmic i moral. De rés havia servit ser un servidor de qui es serveix dels altres.

Ara, entaulat, sense parlar perquè no coneixia a ningú de tu a tu. Mirant l'excés de menjar que se li oferia al davant com una ofensa. Pensant que tot allò que hi havia de més a taula estava simplement tret de moltes altres taules.

Era educat. Massa. La seva educació a casa, a missa i a l'escola publica, l'havien fet una persona treballadora i callada. Massa. No es va aixecar d'aquella taula. Va menjar poc. I va repetir-se una vegada i una altra que, allò que hi havia de més, ho havien tret a d'altres boques.

En acabar de menjar, no va poder aixecar-se i cantar l'himne que "ens uneix a tots" amb la mà al cor perquè no hi ha una unió justa. Així no.