No m'agraden les massificacions. Els seients del transport públic, dels teatres, cinemes o estadis, estan massa junts, com si de totes totes haguéssim de tocar la gent que ens envolta. Inclús a les places de darrere els cotxes, ens menteixen dient que en caben 3, quan són petites per més de 2 persones. Cal dignificar la persona del mig i no fer creure als passatgers que són grassos.
Malgrat això, vaig fer un esforç en la meva antisociabilitat i el passat 11 de juny vaig fer cap a l'estadi Lluís Companys de Barcelona per gaudir del concert dels Rammstein. Una mica com el "Rey León de Madrit", però en metall industrial alemany. Volia aquest concert com cloenda de la meva etapa d'espectador, que vaig començar l'any 81 amb Ted Nugent. El seguirien, concerts de Maiden, Antrax, Saxon, Jethto Tull, Camel, Dharma, Iceberg, Barón Rojo, Obus, Los Rápidos, el gran Quimi Portet, diferents concerts al Palau i les audicions a l'escola de música de El Prat on estudiaven els meus fills. Me'n deixo, segur, i altres que hagués volgut i no hi vaig anar.
Dimarts, 11 de juny de 2024, 17 hores (imagina que estàs en directe)
M'agrada la pluja. Surto de casa amb la meva escúter i plou. Ho ha estat fent tot el dia i no sembla que hagi de parar. Agafo un impermeable vermell i enfilo al concert. Soc un antisocial, així que vaig amb la moto i aparcaré a uns 10 minuts caminant.
Deixada la moto, camino direcció a l'estadi, ja tot xop (calçotets inclosos). Em creuo pel camí amb una parella que, com jo, camina de pressa: un noi vestit de l'organització i un tipus de groc que s'assembla en Christian Lorenz. Anem tots xops, ells, jo i la gent que ens envolta. No miro enrere.
Espero a l'entrada 6 que arribin els meus acompanyants de concert. Venen tard. La pluja cau i no hi ha on aixoplugar-se. Estic 1 hora més sota la pluja intensa. Em pesen els pantalons. Ja no tinc cap part del cos seca. Un cop dins l'estadi, les nostres localitats estan al descobert. Plou i molt. M'assec al meu lloc i escolto 2 pianistes que toquen temes del grup amb passió. Em diuen que em posi sota la graderia, però no cal, estic xop.
Plou. I plou més. L'estadi es va omplint lentament. Com en tots aquests esdeveniments, abans de començar ja hi ha personal passat de voltes. Hi ha molts “guiris”, especialment alemanys. Són més alts i amples. Trec de la bossa un impermeable dels xinesos per posar-me a sobre de l'altre. En 5 minuts està tan amarat que l'arrugo com una Vileda i el llenço.
Cau aigua per sobre de les seves necessitats. Podria pixar-me a sobre i ningú en faria compte.
21 hores, comença l'espectacle. Un dels millors que he vist mai, sinó el millor. Impressiona. Al meu costat tinc una noia xilena que no para de cridar, saltar i fer-se selfies fent ganyotes. Segur que en més d'una surto jo.
Tema paraigües: ja molesten pel carrer, sols falta que la gent en faci servir als concerts. Aquesta “civilització” no té remei.
Sols queda 1 cançó i apareix un jove estranger completament drogat, buscant la seva localitat. M'ensenya l'entrada: va al costat meu. S'asseu. Està aquí com podria estar tirat al mig de la vorera. Porta un paraigües trencat amb el qual, en acabar el concert, vol aixoplugar-me. L'espectacle és magnífic, però sols veure concerts recents de Rammstein en altres parts del món per comprovar que la meva estimada pluja el va deslluir.
Al la sortida, espero 30 minuts sota la pluja per comprar-me una samarreta del grup, perquè necessito posar-me alguna cosa seca.
Torno a casa amarat, xop, però feliç d'haver vist Rammstein in the rain. La Guàrdia Urbana em pregunta cap a on vaig. Aturen el trànsit, em deixen passar, i ens desitgem bona nit.
En Till té un any menys que jo i ha publicat a les xarxes una nota que sembla un comiat dels escenaris. Estic convençut que la remullada a Barcelona el va decidir a fer el pas.
Du hast!