I aquí no passa rés.
Finals dels 80. A l'empresa on estava treballant, els dilluns a l'autobús de la feina sols parlaven de futbol els del Madrid (real), amb la prepotència justa per fer callar els culers. “Hemo ganao, somo lo mejore”. I callàvem esperant arribar aviat al destí deixant enrere la xerrameca triomfalista.
A la fàbrica on treballava, els catalanoparlants érem assenyalats com estranys, com si pel fet de ser-ho tinguéssim algun defecte congènit o tara ja incorporada en néixer. Alguns dels companys castellanoparlants feia més de 20 anys que estaven a Catalunya i no havien fet cap intent per integrar-se. Altres sí, però com en tot en aquesta vida, es fan notar els menys mereixedors d'atenció.
Així que jo estava dins del bàndol contrari: del Barça, català i el pitjor de tot, independentista.
Però el Barça va començar a guanyar títols i, ves per on, van començar a sortir culers per tot arreu. Inclús algun que semblava madridista.
Recordo estar veient amb el pare en Chelsea – Barça, en un bar i quan va marcar Iniesta tot el poble semblava culer, de la bogeria col·lectiva que hi havia al bar, als carrers, del Part de Llobregat (!), si, ho heu llegit bé, El Prat de Llobregat.
Com en el futbol, quan va començar el “procés” independentista (per mi el Gran Engany) de sobte hi havia independentistes per tot arreu (reconec que això va ser una gran alegria perquè creia que estava sol en això junt amb 4 gats mal comptats).
Però allò va passar, com imagino que estava previst, i els uns i els altres anem perdent drets dintre d'una societat que vota sense sentit, sense llegir els programes dels partits, votant per colors o per banderes, per posturers dels dirigents i sense arribar a saber qui hi ha darrere.
Què podem esperar d'una societat que va fer guanyar en vots a un partit que sols veure la primera falca publicitària (el cap de llista despullat. Potser el vot era per a que retirés les mans) feia pena; societat que vota gent que hauria d'estar jutjada, i que valida amb els seus vots un sistema que no va a favor de la majoria de la gent (voti o no).
Es va per la vida com en el futbol, pilota a l'aire i coça al contrari i “sigan sigan”.
Penso en mi com un català més que no es creu més que ningú, que li agrada viatjar i conèixer, que allà on va vol saber i aprendre, però que no pot parlar el seu idioma matern a Catalunya sense trobar-me amb gent que m'odia pel fet de ser català.
Que no busco brega! Deixeu de veure tanta televisió!
També m'han dit a Espanya “no pareces catalán” com un mèrit. En fi.
Un català que enreden amb una Diada, o una lliga espanyola, un Sant Jordi (ja sense senyeres) i que lluny de veure una normalitat, sento cada cop més anormalitat i odi (si, és odi), perquè de cop la majoria independentista s'ha fos i ara treuen el cap els intolerants que s'indignen perquè no som monolingües.
Comerços que no t'atenen en català, personal que es molesta si ho fas (alguns joves nascuts aquí) empreses catalanes que no etiqueten en català per no perdre clientela. Ciudadanos que tenen la santa barra de dir que els perseguim.
Que no busco brega! Deixeu de veure tanta televisió!
I nosaltres? Jo sols vull viure en pau i normalitat, però tinc clar que cap “autoritat”, ni d'aquí ni d'allà, voldrà fer res més que fer-me callar, allargar la mà i dir que sí als amos bons, mentre jo renuncio a la meva parla i ells imposen la seva (si, la imposen).