En què he fallat?

El camí és llarg, però no saber el destí el fa atractiu. Avançar direcció a la buidor, al no-res.

No veig cap llum a l'horitzó que serveixi de guia, i els costats del camí estan coberts d'una espessa boira. La consigna és endavant, endavant amb la mirada fixa a la foscor.

Ja no sento res. Tampoc por. Sé que no soc perfecte; tanmateix, això forma part del joc, on soc una peça minúscula però indispensable; perquè és el meu joc i l'estic jugant.

Avanço a cegues (de fet, sols cal que em tregui les ulleres graduades) per un camí inestable, fred; a vegades mullat, altre sec i calorós. Tinc la sensació d'estar repetint la història, d'haver caminat ja aquell camí, de conèixer tots els passos.

En què he fallat per tornar a repetir?

Perquè tinc la certesa que el final tornarà a ser inici?

Començar i adonar-te que estàs equivocat, que no pots rectificar, que has de tornar a començar.

Tornar i seguir el mateix camí. Un cop i un altre. Continuar i fallar. Sense saber quina finalitat hi ha. Potser l'única és caminar, arribar, fallar i tornar a començar.

Passos eterns.

La croqueta de pollastre mitològic

La croqueta no recorda els inicis. Sap que és un aliment i que la seva finalitat és ser preparada, acompanyada per altres aliments i sortir del seu món (cuina), per ser apreciada i valorada (ser cruspida) pels grans Destinataris (gent amb gana o sense; sols volen complir horaris i dinar com tothom).

La croqueta no és ximple i vol saber què fa en aquest món. Així que li agrada escoltar als ous, que no callen, i també escolta als tomàquets que parlen de diferents teories de l'origen dels aliments fets de la combinació amb altres aliments, com en el seu cas.

Pel que la nostra croqueta ha esbrinat, el principi de les croquetes és una barreja que pot ser de carns diferents animals mitològics (pollastre, pernil i altres), o peixos salvatges (com la tonyina o el bacallà), formatges artesans, etc. Això barrejat amb una massa cremosa feta de ceba, llet, farina, sal al gust, pebre; tot curosament barrejat i cuinat amorosament.

Llesta la massa, un bon repòs.

En acabar el descans, petits bocins de massa arrebossats amb ou i pa ratllat, per acabar en un bon bany ben calent, quasi cremant.

Després d'escórrer a l'aire, sense tocar cap tovallola, anar al plat acompanyada d'altres companyes de viatge i unes bones amigues que juntes es fan dir "Amanida".

I per fi, la llum al final de túnel! El gran dia, la gran finalitat.

Adéu innocència.

La nostra croqueta va anar a parar davant d'un comensal que menjava com si no tingués cap mena de gust. Partia les croquetes amb la forquilla amb pressa i desgana, barrejant sacrílegament els components d'"Amanida" amb trossos d'altres croquetes que, de tant en tant, li queien de la boca.

Però el final et sorprendrà:

Poc esperava la nostra croqueta que quedaria sola perquè el gran Comensal va dir "estic tip" i la van tornar a la cuina, sola dins un gran plat encara brut de restes d'Amanida i altres croquetes.
Sola, temorosa, no havia aconseguit ser menjada, no sabria què hi havia després de la boca. La creació, el procés, la transformació, l'interès, la il·lusió...

Trista, va anar al cubell de les escombraries tot fent tombarelles a l'aire.

Ale hop! Vola lliure croqueta de pollastre!