Si
avui, lectora/lector imaginari, entressis al meu blog -per la part
per la que no hi pots accedir-, trobaries que hi ha un munt d'escrits
començats i abandonats. I si per casualitat estàs llegint això
serà perquè he decidit publicar-ho.
Ho
reconec. M'he fet gran. He deixat de fer publiques les meves idees
per varis motius, tots certs, com que estava treballant en un lloc on
no acceptarien allò (idees), o per tenir una empanada mental que no
calia esbandir-la als quatre vents (diria que n'hi ha més), quina
vergonya.
Així,
declarat independentista, m'he trobat que ho són molt més aquells
que fa pocs anys pensaven que era un friqui amb l'estelada al clauer. Un sentiment -ai,
els sentiments, quin mal que fan- que he anat modelant fins
convertir-lo en una cuirassa, en intentar mirar més enllà d'una
bandera que quan convé la canvien, la amaguen, la treuen. Símbols
que en males mans fa que definitivament siguem súbdits.
Ara
que ja fa anys que els nens em diuen "señor" pel carrer,
penso que més important que posar nom al lloc on visc i tenir
governants (o senyors), és viure a tot arreu i deixar de ser mal
governat.
Ho
sento, no em veureu en una mani amb l'estelada. Tinc l'honor d'haver
entrat a la plaça de Sant Jaume amb una vermella i negra. Si, una
bandera, un símbol, però li dono un contingut ampli, doncs amb
aquesta no poden jugar amb els nostres sentiments "nacionals"
mentre ells, els governants, fan i desfan dintre del seu mon irreal.