Amb
el pas del temps hi han coses o successos insignificants que
esdevenen exemples o lliçons. Jo soc un dels que acostumo a
emprenyar als meus amb anècdotes i historietes dels llocs per on
passem; fins el punt que, la veritat, per les cares que veig o per
baixades d'ulls, m'adono que o bé ja ho he recordat abans o bé es
una autentica parida.
Una
cosa bona de la vida és que si ets prou despert, de tot n'aprens.
Ara, quan noto que les meves paraules no son ben rebudes per
l'auditori, intento escoltar-me. I, sabeu? molts cops no puc
continuar el relat perquè és dolent. Absurd no, ja m'agradaria!
sinó dolent.
Quan
passo per davant de la meva antiga escola, faig memòria als meus
fills d'un gol importantíssim que vaig marcar allà. Els hi he dit
tants cops que ja em fan callar abans d'arribar al pati de l'escola.
Era l'hora del pati. A boca de canó vaig fer un xut que el porter no
va poder aturar. GOL. La porteria eren dos arbres que encara avui dia hi son, com muts testimonis del temps. El resultat, el de menys. El partit,
entre companys de classe. El gol, el meu únic gol en 5 anys
d'escola.
Ep,
i orgullós. Dubto que hi hagi golejadors recordin tant un gol com jo el
meu.