Es fa tard.
No
ens adonem i estem vivint la vida. Entre enganys i una intolerant
educació anem passant la infància. Uns amb més mitjans que
altres; amb més alegria o cap.
Adolescència.
La majoria hi arribem sense saber on tenim la mà dreta o, per
descomptat, l'esquerra. Adoctrinats. Alliçonats. Equivocats. Amb
l'única expectativa de treballar, guanyar diners i gastar-los com
sigui (a ser possible sense pensar). Els nostres herois/referents,
aquells que sempre surten pels mitjans de comunicació, gent que no
li ha calgut cap esforç per tenir-ho "tot" i ser
"admirada" segons les ensenyances.
El
missatge es clar: no estudiïs, no t'esforcis, mira que bé funciona
la ignorància, no lluitis, beu, deixat anar.
I
ens fan anar ràpid, tant, que es diria que tenen pressa per
enterrar-nos. No els importa. Sols moure la maquinaria, el seu
invent, mentre els més desperts cerquem respostes sense obtindre'n
gaires perquè la nostra formació obliga a fer al cervell una cosa
per la qual ha estat desconnectat: pensar. I la vida és més bonica
i fàcil sense pensar.
Qui
cony ens fa viure així? Per què ho permetem? Per què ho perpetuem?
Nosaltres en tenim una bona part de culpa i una minoria se'n
aprofita. Qui son? Què han trobat per fer-nos ser així? Son
immortals o uns extraterrestres? Som definitivament idiotes o ens cal
un títol per penjar a la pared?
El
problema és que ens fan creure que a una gran majoria no ens importa
que ens enterrin demà (segur que trobem a qui ja li va bé). Que
continuem la nostra vida sense cercar explicacions. Que estudiem els
llibres que volen que llegim. Que ni sens acudeixi escriure'ls. Que
siguem bons creients i acluquem els ulls. Que siguem capaços de
delegar-ho tot a algú que no coneixem i que, per dir-ho d'alguna
manera, regenta la funerària.
Deixem
passar la nostra existència amb una inconsciència immoral i
absoluta. Quina gran decepció estar en aquesta vida i acceptar
les regles del joc injustes.
No
val rendir-se. Vergonya!