L'amic arrossegat (en castellà).

El temps passa i cada cop plou menys per setmana santa (una setmana de menys de set dies). A casa, fa un bon grapat anys, com que érem d'anar a missa, si que hi havia un sentiment religiós que feia que fos una setmana trista. I la pluja i el vell mossèn de l'Ametlla de Mar dels 70 feien que encara ho fos més (recordo el meu pare ajudar-lo a carregar un Crist que hi havia dins d'una urna de vidre, recordant la Ventafocs. Jo patint pel meu pare i el mossèn, segur, patint perquè no caigués la representació del seu cap). 

Recordo haver participat en alguna processó a Torredembarra; si bé no recordo si era per setmana santa o per la festa del quadre de santa Rosalia. Bé, el cas era que "jo hi vaig ser" allà, l'un darrere l'altre amb un lliri a la mà com uns idiotes. Bé, és veritat, no puc dir això d'idiotes perquè és una paraulota molt lletja i perquè, si hi ha gent que hi creu, doncs seria una mala cosa treure'ls aquesta il·lusió; no sigui que es morin pensant en Déu i es trobin amb el no rés, i quina putada.

Masses misses de petit (que sabia de memòria).

Amb el pas del temps, a part d'una més que evident distància entre l'església i jo, hi han més coses que també han canviat. Per exemple, quan agafo la moto i em poso el casc. Abans, durant els trajectes, amb el cap ben ajustat i tancat, guardava un respectuós silenci atent a la carretera. O anava cantant cançons dels Deep Purple o Iron Maiden. Dintre del casc, aquella ressonància em feia molta gràcia.
Ara també guardo un respectuós silenci, menys quan l'avorriment de la carretera em fa dir en veu alta coses com "amic" en castellà i arrossegant les lletres, així:  "aaaaaaaaaaaammmmiiiiigggoooo!!!!" (gràcies a un personatge de la Competència de RAC1) o la famosa cançó d'en Pere Tapies “amb moto pu-pu-pa-pa-pa, amb moto pu-pu-pa-pa-pa” que actuen com un mantra.

I així, entre ressonàncies, vaig retallant dies, anys i quilòmetres. Qui m'escolti!