El meu adoctrinament independentista me'l va impartir un professor d'EGB, de qui no diré el nom. Aquest home tenia la gràcia de riure's dels nens pels seus "defectes". En aquest apartat hi tenia en compte coses com l'aspecte físic, donar mostres de poc enteniment, tenir molta vergonya, o els orígens. I és en aquest apartat quan entrem en matèria d'adoctrinament independentista doncs aprofitava la seva autoritat per transmetre sentiment patri espanyol -també, merda de futbol, madridista- que, casualitat, era a la força anticatalà.
Així vaig aprendre, per exemple, cóm era possible que una persona rebutgés una altra
pel fet de tenir un gra al nas o un idioma matern diferent al seu (era mestre,
però no reconeixia el català com idioma).
Aquell mestre
era capaç menystenir tot allò que a casa fèiem amb naturalitat, parlar català. Una actitud hostil que jo no comprenia i que va fer-me sentir diferent. Ell va fer de mi un independentista
convençut. Ell que, segurament, hagués anat a la mani amb els
nazis del 12-O.
Amb el temps he après
que quan s'enfronta un nacionalista amb un altre nacionalista, per
allò de veure qui la té més grossa, les possibilitats de perdre en la rifa les tenim els de sempre. I mentre l'un aixeca una bandera per fer emprenyar l'altre, que corre a agafar la seva, algú riu de gust.
Perquè, se'ns dubte, en cas de batalla sols nosaltres, homes i dones sense importància per qui ens envia a lluitar, aniríem tots de cap al front. "Va ser una carnisseria", dirien, "Eren uns herois". I que ens bombin.
Perquè, se'ns dubte, en cas de batalla sols nosaltres, homes i dones sense importància per qui ens envia a lluitar, aniríem tots de cap al front. "Va ser una carnisseria", dirien, "Eren uns herois". I que ens bombin.