La sala estava tan plena
de "vida intel·lectual", que ens va ser impossible accedir
a la sessió per la qual teníem les entrades. No estava clar si la
taquilla n'havia venut de més o si algun despistat havia deixat la
porta oberta (sigui per amistat o per transacció econòmica). Com
agradosa solució, ens van oferir el hall del cinema com improvisada
sala d'espera.
Després de més de dues
hores -la cinta era i, estranyament, continua sent llarga- allà
recollits, varem poder ocupar les nostres respectives localitats
sense numerar i deixar-nos envoltar per la màgia del setè art.
Tota aquella expectació
era per veure l'última creació del famós director de cinema
"Noseki Nimimporta", i l'havien començat a cuinar una bona
colla de crítics de cinema que, dies abans de l'estrena, no paraven
de donar flors al director i la seva obra. Era tal el bombardeig que
feia cosa no anar a veure-la. Desconec el perquè d'aquestes maneres
de fer, però senyors crítics, aquell visionat va esdevenir un dels
meus pitjors records dintre d'una sala fosca amb ferum i soroll de
crispetes. I molts intel·lectuals.
Tampoc té importància
saber el nom de la pel·lícula en qüestió (no sigui que aquesta
mateixa pel·lícula sigui considerada per tu, amable i solitari/a
lector/a d'aquestes humils bajanades, com el millor film de mafiosos
de tota la historia mundial).
Perquè recordo això ara?
Què vull explicar? Doncs que totes aquelles bones critiques dels
crítics que en saben, a una pel·lícula que no passa - ni passarà-
el meu control de qualitat, van servir només per a que recordés per
sempre més el seu títol i oblides el nom del director. Quan les
coses són artificials em passa això: que no m'ho empasso. I en
política també.
Ens passem mitja vida
deixant verds els altres sense, en molts casos, tenir la certesa dels
arguments (també passa al contrari, que això sembla una selva). La
famosa practica de "Tira merda que alguna cosa queda enganxada",
molt practicada socialment i basada en sobresortir dels altres
enfonsant-los (tu no puges, són ells que baixen...).
Com puc pujar de valor
sense esforçar-me? Com deixo aquells com uns inútils? Just, els
critico cruelment. En definitiva, els tiro merda. (Tema apart aquells
els que es fan el simpàtic, entre rialles i signes de confiança, i
claven unes punxes com el sabre d'un Mameluc).
No parlaré de la classe política que ens "representa". Encara que he de reconèixer que alguns d'ells -en general de dretes,
centre, esquerres i extrems- fan mèrits per sortir en
lletres d'or en qualsevol tractat sobre l'ús de les paraules com
eina.
Una eina molts cops
meravellosa. Altres, utilitzada de forma indigna per formar
borreguets -aquest seriem nosaltres-, inventar arguments vergonyosos,
calumnies, critiques sorgides de la xerrameca i, qui sap, idees
robades del pensament d'aquella veïna o veí que tothom té, i que dona mostres de no tocar-hi gaire.
A vegades les diuen
tan grosses que és impossible que no sàpiguen que menteixen.