Època de silencis i enganys, de mitges veritats o mentides amagades darrera somriures. Temps d'injustícies, de covardia i por. D'amagar-se i no donar batalla, deixant la raó i la veritat enterrades en muntanyes d'apatia i vergonya (per no dir merda, que no ho diré, perquè sabeu que sóc fi i educat).
Deixem el “què diran” per sobre de la nostra dignitat, convertint-nos en titelles d'unes mans que ens fan anar sense sentit per una existència malgastada en bajanades i que no durarà eternament.
Penso amb la quantitat de persones que han mort en guerres inútils al llarg de l'historia, tot per la glòria de les “elits”. La efectiva fórmula de fer barallar els veïns de dalt amb els de baix per bajanades.
El més greu és que no veig aturador, continuarem en aquesta autodestrucció humana fent cas a “l'experiment”, no sent capaços de posar-nos d'acord per anar contra el “científic”.
Pèrdua de valors i, el pitjor, no sembla que sapiguem quins son. Malgastem la vida per acontentar a no se qui. Vivim contra algú, a qui ens fan odiar per qualsevol excusa, i desitjant una forma de vida imposada per les costums, com si no hi hagués cap altra opció. O ets del Barça o del Madrid. O ets del bé o del mal.
Es més fàcil barallar-se i engegar a la merda, que empatitzar. Però cóm hem d'empatitzar amb els altres si estem absorbits en la merda: guerres llunyanes que s'apropen, inseguretat derivada del “estat de benestar” de mentida. Persones que fugen de casa seva per escapar de la misèria i arriben arriscant la vida per trobar una societat en aparença no tant mísera, però individualista, avariciosa, perduda en ideals, que enlloc d'ajudar es defensa i els rebutja.
I els uns i els altres, els d'aquí i els d'allà, ens barallem per les engrunes; les “elits” continuen amb els experiments, sabedores que no tenen rival, que poden fer amb nosaltres el que volen. No protestem. L'amo és bo.
Per mi les “elits” són qui té el poder econòmic i compra les voluntats de polítics sense escrúpols que, per arreglar-ho bé, són escollits pel poble. El mateix poble que els defensa i no se'n adona que son la veu de l'amo, el propietari de la caixa.
I la banca sempre guanya.